Els seus escassos escrits sobre música, editats íntegrament en Leibniz et la théorie de la musique (París, 1992), es troben dispersos en l’enorme massa de documentació que deixà sense publicar. Algunes cartes, algunes referències puntuals en el si de textos filosòfics i un esbós de teoria musical constitueixen la seva aportació a la teoria de la música. El principal tema de preocupació d’aquests escrits és el temperament tal com fou tractat per Ch. Huygens, professor de matemàtiques de Leibniz, J. Sauveur i Henfling. No obstant això, en la musicologia actual, el nom de Leibniz és associat gairebé exclusivament a una sola frase -que pertany a la carta del 17-04-1712 adreçada a Ch. Goldbach-: "la música és un exercici ocult d’aritmètica en el qual l’esperit ignora que compta" (Musica est exercitium arithmeticae occultum nescientis se numerari animi). Aquesta frase fa referència tant al conjunt del sistema leibnizià on la calculabilitat és el caràcter fonamental de l’ésser, com a una llarga tradició segons la qual els intervals no són res més que una ratio numèrica.