Considerat habitualment com a peça de caràcter, presenta una gran diversitat formal, movent-se lliurement entre el lied i el minuet, el scherzo o el tema amb variacions. Amb tot, la forma ternària és la més generalitzada. Molt difós durant el Romanticisme, els primers autors a fer servir el terme foren J.V. Vorišek i H. Marschner (1822). Els exemples més coneguts són, però, els de F. Schubert (opus 90 D. 899 i opus 142 D. 935), F. Chopin (opus 29, 36, 51, 66), R. Schumann (opus 5 i Albumblätter, opus 124 núm. 9) i F. Liszt (Impromptu sur des thèmes de Rossini et Spontini, 1824 i Valse-Impromptu, 1852). P.I. Cajkovskij, A. Dvorák i G. Fauré, entre d’altres, també n’escriviren. Hi ha exemples d’impromptus per a piano a quatre mans (P. Graener, opus 2 i 3), per a quartet de corda (Z. Fibich, opus 25 i 31), per a dos pianos (C. Reinecke, opus 66), per a trio amb piano (L. Sabanejev, opus 3) i per a orquestra (W. Fortner i N. Castiglioni).
m
Música