Del grec rhapsodía, el terme designava a l’antiga Grècia els diversos passatges d’un poema èpic, cantats per un recitador professional (rapsode). Al principi del segle XIX, el compositor hongarès Václav Jan Tomášek l’emprà per primer cop com a títol d’algunes de les seves peces per a piano (15 rapsòdies). La rapsòdia no presenta cap determinació estructural o compositiva. Sovint, però, ha anat associada a un cert caràcter heroic o nacionalista, a un ús generalitzat -abusiu, segons alguns- de tota mena de contrastos (dinàmics, tímbrics, etc.) o a l’ús de temes més o menys folklòrics o folkloritzants. Les dinou Rapsòdies hongareses (1846-85) de F. Liszt, com també les rapsòdies d’A. Dvorák, E. Dohnányi, B. Bartók o G. Enescu, exemplifiquen molt bé aquests trets característics, mentre que les rapsòdies de J. Brahms (Dues Rapsòdies, per a piano, opus 79), en canvi, se n’allunyen. Al segle XX, molts compositors seguiren la tradició nacionalista del gènere (R. Vaughan Williams, E. Chabrier); altres, però, l’acostaren al poema simfònic, com per exemple John Ireland (Mai-Dun, 1920-21).
f
Música