En un primer moment foren arranjaments de chansons, frottole o madrigals, però més tard la forma s’emancipà i arribà a considerar-se, pel seu caràcter imitatiu, com una de les precursores de la fuga. Els Gabrieli i sobretot G. Frescobaldi i C. Merulo foren els grans cultivadors de la forma, tant en el seu apartat solista com per a diferents conjunts. Entre el 1615 i el 1635 Frescobaldi publicà una gran quantitat de música per a tecla on es podien trobar nombroses canzone amb un gran domini de la variació, la derivació i el cromatisme. També a la primera meitat del segle XVII Merulo compongué, entre altres obres, La Strada (canzona per a conjunt de corda), on utilitzà recursos estructurals com les progressions, o harmonicocontrapuntístics, com retards als instruments aguts mentre el baix exposa el tema.
Música