Fill d’un notable cors col·laboracionista amb els francesos, estudià a França des del 1779. L’enyorança de la seva terra el feu decantar cap a posicions ideològiques independentistes i antifranceses. El 1785 fou designat lloctinent segon d’un regiment d’artilleria i, de guarnició en guarnició, madurà el seu pensament i les seves ambicions. Amb la Revolució, fou lloctinent coronel de la guàrdia nacional a Còrsega, i el 1793, després que l’illa hagué trencat les relacions amb la Convenció, passà a França amb tota la seva família. Es declarà jacobí i començà una brillant carrera militar: Toló (1793), Itàlia (1794). Empresonat i depurat després dels fets de termidor, redreçà la seva carrera el 1795 amb la repressió de l’aixecament reialista i fou nomenat cap de l’exèrcit de l’interior. No dubtà a tancar, per ordre del Directori, els clubs jacobins. Acabat de casar amb Josefina Beauharnais, se n’anà a Itàlia (1796), on aconseguí, després d’una victoriosa campanya, el tractat de Campoformio (1797) i, per primera vegada, modificà el mapa polític europeu: suprimí el regne de Venècia i creà la República Cisalpina. La seva posició enfront del Directori, molt afeblit per la cada cop més gran reorganització dels reialistes, fou de força després d’aquesta campanya. Representà França al congrés de Rastatt (1797) i poc temps després acceptà la direcció de l’exèrcit que havia de lluitar amb Anglaterra. Per tal de tallar als anglesos la ruta vers les colònies orientals, passà a Egipte. Aïllat pel fet d’haver estat destruït el seu estol a la batalla d’Abū Qīr, portà a terme una hàbil política de captació dels nadius i aconseguí d’aturar els turcs a Síria i a la mateixa costa egípcia. El 1799 tornà sense el seu exèrcit a França, quan els moderats necessitaven un general per a un cop d’estat que posés fi al Directori, ja del tot inoperant. El 18 de brumari de 1799 Napoleó fou cònsol juntament amb Ducos i Sieyès.
La seva gran popularitat li permeté d’instaurar de fet una dictadura militar que acabà amb la seva pròpia desaparició. Primer cònsol, cap de govern i de l’exèrcit, tenia el poder executiu i la iniciativa en l’elaboració de les lleis, designava ell mateix els consellers d’estat i els altres cònsols, segons els seus interessos polítics, prescindint de les assemblees, atomitzades i poc representatives, recorrent al plebiscit. El 1800 reorganitzà l’administració, l’economia i el sistema judicial i, havent fet sòlid i quasi totpoderós l’Estat francès, es llançà sobre Europa. Atacà Itàlia, aconseguí (1801) que hom reconegués la frontera del Rin i forçà Anglaterra (1802) a signar la pau d’Amiens. Reforçada la seva posició pel prestigi que aquests triomfs li atorgaren, acabà de consolidar el seu poder ampliant les bases socials del seu règim vers la dreta amb una implacable repressió antijacobina, minant el reialisme amb el seu acostament a l’Església i, finalment, assegurant-se la fidelitat de la classe política mitjançant una depuració (1802) del tribunat. La constitució de l’any X el feu cònsol vitalici, li reconegué el dret de triar el seu successor, de designar el senat que havia de completar la mateixa constitució, i legislà un model de tribunat fàcil de controlar. El seu règim fou autoritari, personalista i repressiu.
Les hostilitats amb Anglaterra —blocatge— i les maniobres dels reialistes per a aprofitar-se’n —complot amb els anglesos— li proporcionaren excusa per a fer-se proclamar emperador i el mateix papa Pius VII fou obligat a consagrar-lo a París (1804). Inicià llavors l’obra de fer un país nou, un nou règim i una societat de nou tipus. Es voltà d’una cort imperial, afavorí el sorgiment d’una noblesa d’imperi i legislà (Codi de Napoleó) les bases jurídiques de la societat sorgida de la Revolució. Reformà l’ensenyament, urbanitzà la seva capital i potencià les creacions d’un eixam d’artistes oficials que donaren unitat formal al nou ordre del país. En el terreny econòmic fou creat un nou sistema de duanes, i l’agricultura i la indústria reberen protecció estatal. Malgrat la brillant aparença del règim, tenia poca capacitat de resistència a la crisi econòmica (1805, 1811), hi havia pocs fons i l’exèrcit estigué crònicament mal abastat i mal pagat. Aquest exèrcit, fanatitzat pel carisma de l’emperador, fou l’encarregat de refer el mapa d’Europa per tal d’establir el que hom ha denominat sistema napoleònic. Napoleó pretenia de voltar França d’un estol d’estats convencionalment delimitats, el govern dels quals —sota el títol de rei— donà a parents o a persones de la seva absoluta confiança. Aquests estats, regits pel mateix sistema de govern i fins i tot pel mateix codi que l’imperi Francès, n’havien d’ésser en realitat un eixamplament defensiu.
Moviments estratègics dels exèrcits que s’enfrontaren a la batalla de Waterloo
Les guerres sempre renovades amb les grans potències —Anglaterra, Àustria, Rússia—, successivament coalitzades entre elles contra França, les hostilitats simultànies en fronts tan distants com Rússia i la península Ibèrica (guerra contra Napoleó, guerra del Francès) cansaren els francesos, afebliren l’exèrcit i arruïnaren l’estat. Napoleó intentà de salvar-se amb un retorn a un sistema quasi d’Antic Règim —matrimoni amb Maria Lluïsa d’Àustria (1810) i aliança amb els Habsburg—, però fou massa tard. El 31 de març de 1814 fou obligat a abdicar. Pel tractat de Fontainebleau li fou reconegut el títol d’emperador, però fou desterrat a l’illa d’Elba. El 1815 reprengué per sorpresa el poder, però l’aventura dels Cent Dies li costà el destronament i l’exili definitius.
Napoleó I i la música
Fou mecenes de la música i de les arts en general. Volgué imitar les formes de vida dels monarques del moment, i un dels elements indispensables era el patronatge artístic. Creà una capella imperial i a la seva cort es realitzaren nombroses representacions teatrals i operístiques.
Napoleó usà la música com a instrument polític i imposà els seus gustos, fet que afectà molts aspectes de la vida musical francesa, com ara la creació, l’educació o l’activitat teatral i concertística. Mostrà una clara preferència per la música italiana en lloc de la francesa, circumstància que afavorí l’entrada de les influències italianes a França. Tampoc no mostrà cap entusiasme per la música alemanya.
Entre els compositors protegits per Napoleó, fins i tot abans de ser coronat, hi hagué Giovanni Paisiello, a qui encarregà nombroses composicions, entre les quals destaca l’òpera, Proserpine (1803). Paisiello gaudí de molts privilegis. Fou mestre de capella a la cort, i músic personal de Napoleó, que li concedí la Legió d’Honor. Altres músics protegits per l’emperador foren J.F. Lesueur, que substituí Paisiello com a mestre de capella, i F. Paër, que ocupà els càrrecs de compositor imperial oficial, director musical i director del Théâtre Italien. Paër compongué algunes òperes que es representaren a la cort napoleònica. Les que tingueren més èxit foren Numa Pompilio (1808), Cleopatra (1808) i Didone abbandonata (1810). Altres compositors, en canvi, foren bandejats, com és el cas de L. Cherubini.
La capella imperial fou molt activa i arribà a tenir fins a cinquanta membres entre cantants i instrumentistes, tots ells escollits personalment per Napoleó.
A la cort napoleònica, es donà una especial importància a la música escènica, i l’Òpera de París fou un instrument del poder. L’emperador tenia el control directe sobre les obres representades, l’ordre en què es representaven o els cantants contractats. Les obres que exaltaven el poder imperial gaudien, òbviament, del seu favor. Aquest és el cas de Le triomphe de Trajan (1807), de Le Seur. Es potenciaren teatres, com ara els de Malmaison, Saint Cloud i s’obrí el de les Tulleries (1808).
D’altra banda, el Conservatori de París s’amplià, es renovà l’edifici i s’hi construí una sala de concerts.
Altres membres de la família de Napoleó, entre els quals el seu germà més jove, rei de Westfàlia, o les seves germanes, també foren mecenes de compositors i intèrprets. Així, N. Paganini estigué al servei d’Elisa, germana de l’emperador.