Es considera que el ricercare imitatiu és l’equivalent instrumental del motet vocal. De tempo més aviat lent, es caracteritza pel tractament imitatiu dels diferents temes que apareixen, i sovint utilitza recursos contrapuntístics, com ara l’augmentació, la disminució o la inversió. El ricercare imitatiu podia ser per a un conjunt d’instruments o per a orgue. En la primera modalitat, conreada per autors com H. Isaac o A. Willaert, s’observa un estil molt proper al motet, amb nombroses entrades imitatives. En la segona modalitat, conreada per autors com A. Gabrieli, G. Frescobaldi o J.S. Bach, s’observa un estil menys sever, i una tendència cap al monotematisme (amb un menor nombre de temes) que fan d’aquesta modalitat una precursora de la fuga.
D’altra banda, el terme ricercare -intercanviable amb d’altres com ara tiento, fantasia o preludi- també designà peces de caràcter didàctic que explotaven un determinat recurs tècnic de manera equivalent a l’estudi modern. Es tractava de peces curtes en estil rapsòdic, amb un caràcter improvisat proper al preludi (sense descartar l’elaboració contrapuntística) i escrites generalment per a llaüt, orgue, viola da gamba o veu.