Inicialment, al principi del segle XVII, el terme designava el ritornello instrumental executat (habitualment amb una guitarra) abans, al mig i després de les estrofes d’una cançó. Aquests ritornelli o pasacalles -terme originari d’Espanya i que suggereix la idea de vagareig- es basaven en la fórmula harmònica I-IV-V-(I), i sobre aquesta es podien produir llargues improvisacions al final de la cançó. Aquesta fórmula, que quedà posteriorment reduïda a un baix, es convertí en el patró de variacions. El terme passacaglia passà a designar aleshores el conjunt de variacions sobre un baix obstinat derivat de la fórmula originària, variacions que acostumen a ser en to menor, metre ternari i tempo moderat. Tot i aquesta caracterització, no hi ha unanimitat sobre la possibilitat de diferenciar un passacaglia d’una xacona.
Molt conreada al segle XVII, tant a Espanya (Cabanilles, Gaspar Sanz) com a Itàlia (Frescobaldi, Pasquini), França (F. Couperin, R. de Visée) o Alemanya (Buxtehude, Pachelbel), aquesta forma culminà en la monumental Passacaglia en do m, BWV 582, per a orgue de J.S. Bach. Durant el Classicisme i el Romanticisme, la passacaglia caigué en desús (deixant de banda algunes excepcions com el darrer moviment de la Simfonia núm. 4, opus 98, de J. Brahms), però al segle XX experimentà una revifalla gràcies a l’ús que en feren autors com A. Schönberg (Pierrot Lunaire, opus 21; Nacht), A. Webern (Passacaglia, opus 1), A. Berg (Wozzeck, acte 2, escena 4a), W. Piston (Passacaglia, per a piano), B. Britten (Peter Grimes, opus 33, acte 2n, escena 1a), G. Ligeti (Passacaglia ungherese) o H. Dutilleux (Primera Simfonia, 1r moviment).
Bibliografia
- Hudson, R.: Passacaglia and Ciaccona; From Guitar Music to Italian Keyboard Variations in the 17th Century, UMI, Ann Arbor 1981
- Machabey, A.: Les origines de la chaconne et de la passacaille, "Revue de musicologie", 25, 1946
- Stein, L.: The Passacaglia in the Twentieth Century, "Music and Letters", xl, 1959