La paraula chacona aparegué inicialment en la tornada d’una cançó ballable del final del XVI, originària d’Amèrica. Molt popular a Espanya, aquesta cançó, de caràcter desimbolt, es caracteritzà per una mètrica ternària i mode major i per estar basada en la successió harmònica I-V-VI-V o I-V-VI-III-IV-V. Aquesta fórmula harmònica derivà en diferents dissenys de baix, a partir dels quals s’elaboraren les variacions. A banda de basar-se en un obstinat, la xacona comparteix una sèrie de característiques amb la passacaglia, com ara la mètrica, un tempo moderat i l’accent mètric sobre el segon temps del compàs, circumstància que en dificulta la diferenciació.
Durant el segle XVII, la xacona fou conreada per autors italians (G. Frescobaldi, T. Merula, C. Monteverdi, F. Corbetta) i espanyols (G. Sanz), tant per a guitarra com per a conjunts vocals o instruments de tecla, donant-se casos en què el disseny del baix varia a cada frase. En el seu pas per França, la xacona fou investida de la gravetat que la caracteritzà a partir de llavors, i fou força apreciada per autors com J.Ch. de Chambonnières, J.B. Lully o F. Couperin, que eventualment la podien organitzar com un rondó. Entre el 1675 i el 1750 s’identificà amb unes variacions sobre una progressió harmònica de quatre o vuit compassos, el baix de la qual pot ser tractat o bé com un obstinat estricte (H. Purcell: Suite núm. 2 en sol m) o bé amb variacions en la seva figuració (G.F. Händel: Chaconne en sol M, G 228). La xacona fou conreada també per J. Pachelbel i D. Buxtehude, fins a culminar amb la composta per J.S. Bach en la seva Partita en re m, BWV 1004, per a violí. Tot i que fou oblidada durant el Classicisme i el Romanticisme, experimentà una certa recuperació al segle XX gràcies a autors com C. Nielsen (Xacona per a piano), B. Bartók (Sonata per a violí sol, Sz 117), B. Britten (Quartet núm. 2, opus 36) o S. Gubajdulina (Chaconne per a piano).
Bibliografia
- Hudson, R.: Passacaglia and Ciaccona; From Guitar Music to Italian Keyboard Variations in the 17th Century, UMI, Ann Arbor 1981