Estudià al Conservatori de Moscou amb N. M’askovskij i tot seguit es dedicà a l’ensenyament en diverses escoles, fins que hi tornà com a professor de composició; en fou director del 1942 al 1948. Aquest darrer any, malgrat els nombrosos premis estatals, es veié acusat de formalisme al costat de S. Prokof’ev, D. Šostakovič o N. M’askovskij, i perdé el càrrec. El seu nom fou rehabilitat el 1958. Lligat a les formes tradicionals, durant els anys vint es deixà influir per l’impressionisme, però els anys quaranta retornà a la música de caràcter nacional. Això no li impedí posar els seus alumnes en contacte amb la música europea més avançada. Un estil clar i d’estructures simples que anà concentrant-se en la intensitat de les idees musicals, amb pocs mitjans expressius, fou la base de la seva obra, caracteritzada també pel paper preponderant de la poesia i per una vena lírica altament melòdica que explotà en els seus nombrosos lieder. Dedicà especial atenció a la música de cambra i als quartets (n’escriví nou). De la seva producció escènica cal destacar l’òpera L’amansiment de l’harpia (1946-55); també compongué cinc simfonies a part de la simfonia dramàtica Lenin (1933, rev. 1959). Completà i orquestrà La fira de Sorocinsk, de M. Musorgskij.