En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost que pertany al grup dels llaüts de mànec. És un llaüt, de mànec llarg -uns 130 cm- i ample, amb dos clavillers: un per a les cordes normals i un altre, més separat de la caixa de ressonància, per a sis o vuit cordes suplementàries -més greus- que, o bé ressonen per simpatia, o són tocades a l’aire (no poden ser trepitjades perquè el mànec, massa estret, no està pensat per a permetre-ho). El claviller principal forma sovint un angle d’entre 45 i 60 graus amb el suplementari, que segueix recte i adossat al diapasó. Les cordes solen ser de tripa, per bé que, generalment, alguns bordons duen un entorxat metàl·lic. En el mànec, s’hi col·loquen trasts mòbils fets de corda. El mànec està fixat a la caixa de ressonància, sense travessar-la, mitjançant un tascó. Igual que al llaüt ordinari, la caixa té la tapa plana, amb l’obertura acústica rodona, i el fons bombat. Al començament la caixa de ressonància era de mida semblant a la del llaüt, però amb el temps anà augmentant de dimensions per produir una emissió més nítida en el registre greu. És semblant a la tiorba i al chitarrone, instruments amb els quals, sovint, ha estat identificat o confós. Heretà l’accordatura en sol del llaüt renaixentista: fa1 sol1 la1 si1 do2 re2 mi2 fa2 sol2 do3 fa3 la3 re4 sol4.
L’arxillaüt sorgí a Itàlia al final del segle XVI i el seu ús declinà a la segona meitat del segle XVIII. Alessandro Piccinini (Intavolatura di liuto..., 1623) se n’atribuí la invenció a Pàdua, l’any 1594. Inicialment el seu ús va anar lligat a l’execució del baix continu. A la primera meitat del segle XVII representà una alternativa al chitarrone, la tiorba o altres instruments que acomplien aquesta funció. A la segona meitat del segle augmentà el seu paper com a substitut de la tiorba per a la realització de continu: les sonates i trio sonates escrites en temps d’Arcangelo Corelli (1653-1717) i Giuseppe Torelli (1658-1708) -autor d’uns Capricci musicali per camera a violino o viola ovvero arciliuto - eren interpretades gairebé sempre amb arxillaüt. Pablo Nassarre, en el tractat Escuela Música según la práctica moderna (1723-24), el cita entre els instruments que "no sólo tocan la voz que está escrita, si no es que sobre ella se ponen las que pertenecen a las otras partes de la Música, como es en el órgano, arpa, lira". D’altra banda, també tenia un ampli repertori solístic del qual es conserven algunes compilacions significatives. Claudio Saracini (1585-1649) i Domenico Maria Melli, entre altres autors, editaren llibres de tabulatura per a l’arxillaüt.