L’escriptura a quatre veus ha esdevingut la textura de referència en el sistema de la tonalitat tradicional, la qual cosa explica que els quartets de diversos tipus ocupin una part important del repertori cambrístic i vocal. Des de les primeres obres a quatre veus (per exemple, els grans organa de Pérotin) han existit molts gèneres de música a quatro, però el nom quartet és emprat més aviat quan es tracta de música del segle XVIII endavant.
El quartet de corda (dos violins, viola i violoncel) té un prestigi encara gairebé intacte com a gènere suprem de la música de cambra, però hi ha altres formacions que gaudeixen d’un repertori important, per exemple el quartet amb piano (normalment format per violí, viola, violoncel i piano). Al segle XVIII destacaren els quartets mixtos (molt del gust de l’Escola de Mannheim), com ara els formats per tres instruments de corda i un de vent (flauta o oboè, per exemple, com en els KV 285, 298 i 370 de W.A. Mozart). En temps recents, la tendència (volguda o forçada per les circumstàncies) a idear formacions de cambra específiques per a una obra concreta ha generat noves combinacions de quartet: es pot esmentar el famós Quatuor pour la fin du temps d’O. Messiaen, el qual hagué d’adaptar-se als instruments (violí, clarinet, violoncel i piano) que hi havia a la seva disposició al camp de presoners on estrenà aquesta composició. La combinació (que apareix també en una obra anterior de P. Hindemith) té un resultat sonor molt satisfactori i ha estat imitada per altres compositors. El Quartet, opus 22, d’A. Webern (violí, clarinet, saxòfon tenor i piano) és una formació també interessant entre les moltes que poden trobar-se en la música del segle XX.
Existeix un important repertori vocal (amb acompanyament o sense) per a quartet (normalment per a les veus de soprano, contralt, tenor i baix), que de vegades es confon amb el propi del cor mixt (amb obres corals que admeten la interpretació solística). Les peces cinquena i novena de l'Spanisches Liederspiel ('Òperes còmiques espanyoles'), opus 74, o la darrera dels Spanische Liebeslieder ('Cançons d’amor espanyoles'), opus 138, de R. Schumann i també els Tres Quartets, opus 31, i els Liebeslieder ('Cançons d’amor'), opus 52 i 65, de J. Brahms, en són exemples. Moltes obres vocals amb acompanyament orquestral dels segles XVIII i XIX inclouen quatre solistes i per això són molt freqüents els quartets en misses, oratoris i òperes com a números independents o com a parts d’altres. Per esmentar algun exemple, només cal recordar Ach Belmonte! ach mein Leben! ('Ah Belmonte!, ah vida meva!'), de l’acte II d'El rapte del serrall, de W.A. Mozart, o Non ti fidar o misera, de l’acte I de Don Giovanni, del mateix compositor. Al segle XIX destaca molt especialment el quartet Bella figlia dell’amore, de l’acte III de Rigoletto, de G. Verdi, com a mostra de veritable contrapunt dramàtic en el qual els quatre protagonistes canten en estils diferenciats i perfectament adequats a la seva psicologia i estat emocional, fent possible que arribin a l’espectador de manera simultània.