La seva obra, de la qual es conserva un centenar de poesies, ha restat fragmentada en uns trenta manuscrits. Una part de les seves composicions són d’atribució incerta, unes deu poden ser reconstruïdes gairebé del tot i, d’algunes, se’n conserva també la melodia que les acompanyava en notacions diverses. Només de la intitulada Palästinalied ('Cançó de Palestina') en resten íntegres tant el text com la melodia. La biografia de Walther von der Vogelweide és plena de buits i, en molts aspectes, objecte de conjectures a partir de l’obra, de marcat accent personal. Esmentat per diversos personatges de l’època, com el bisbe de Passau Wolfger von Erla, com a receptor d’una donació per la compra d’una pellissa, fou poeta cortesà a Viena, càrrec que a la mort de Frederic I (1198) hagué d’abandonar. Menà posteriorment una existència itinerant per diverses corts alemanyes i austríaques, entre d’altres, la del landgravi Hermann I de Turíngia i l’emperador Frederic II. Les seves primeres cançons, dins del corrent dels minnesänger, són influïdes per qui fou el seu mentor, Reinmar de Hagenau, a qui se suposa que s’enfrontà poèticament en l’anomenada Reinmar-Walther-Fehde. Posteriorment adoptà un to més personal, encara que la diversitat de motius és àmplia i comprèn poemes amorosos (en els quals exposa una particular visió, basada en la conciliació dels contraris), polítics (que el mostren com un eficaç propagandista dels seus patrons), religiosos i morals, temes sovint superposats. Hi ha, a més, una forta presència de la subjectivitat i antagonisme amb el món, poc habitual a l’època (hom n’ha deduït, entre altres coses, una extracció social de la petita noblesa). Apreciat possiblement durant el seu temps però no redescobert fins al segle XVIII i, sobretot, durant el Romanticisme i l’auge del nacionalisme alemany (d’una manera similar al que ocorregué amb el Cant del Nibelung, l’obra de Walther von der Vogelweide fou novament apreciada a partir dels anys seixanta del segle XX, moment a partir del qual se’n tingué una perspectiva menys anacrònica i més rigorosa.