Seguidor de la tradició de la filosofia analítica, caracteritzada per la seva preocupació per l’estudi de la ciència, Goodman ocupà un lloc especial en aquesta branca del coneixement per fet d’haver analitzat el pensament de les arts. Llenguatges de l’art (1974) és el llibre on abordà sistemàticament la qüestió sobre quina havia de ser la significació d’una obra d’art. En aquest marc sorgiren valuoses apreciacions musicals, com ara una breu teoria de la partitura. Per a Goodman una partitura és allò que defineix -però que no és- una obra, essent aquesta -l’obra- una "classe d’execucions" que no és reduïble ni a les seves execucions -les diverses execucions de l’obra-, ni a la partitura, ni als seus enregistraments, i que Goodman anomena "un caràcter".