En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost que pertany a la família dels llaüts amb mànec. El mot guitarra ha estat aplicat a un ampli ventall d’instruments amb morfologies semblants. La guitarra moderna té sis cordes, caixa de ressonància en forma de vuit, i fons pla que es prolonga en un mànec amb trasts. Sempre ha estat present, tant en la música popular com en la música culta, i ha esdevingut un instrument de concert reconegut internacionalment amb un ampli repertori.
Morfologia i tècnica
La caixa de ressonància de la guitarra és formada per la tapa harmònica i el fons -peces planes de fusta, de forma idèntica, compostes per dues seccions simètriques-, units per mitjà dels riscles. La tapa harmònica té una obertura acústica central -o boca- circular i està reforçada per barnilles de fusta (barres harmòniques), disposades de manera radial formant un ventall, que contribueixen a la qualitat del so. El mànec, sobre el qual es disposa el batedor o diapasó, està dividit en dinou trasts metàl·lics fixos. El claviller, situat al capdamunt del mànec, és pla, amb sis clavilles a la part posterior de la pala. Les cordes estan distribuïdes al llarg del diapasó, delimitades per la celleta i el pont, que va encolat a la tapa harmònica. Tot i que antigament eren de budell d’animal, modernament les tres primeres cordes són de niló, i les altres tres, de niló entorxades de metall. La seva afinació habitual -de la sisena a la primera, és a dir, de greu a agut- és mi1, la1, re2, sol2, si2, mi3. La música per a guitarra s’escriu en clau de sol, una octava per sobre del seu so real. Les guitarres de qualitat es construeixen amb fustes nobles: mànec de cedre i diapasó de banús. La tapa harmònica, la part més important de l’instrument, és de pícea, i els riscles i el fons, de palissandre.
Història
Segons algunes hipòtesis, el veritable antecessor de la guitarra fou el llaüt mesopotàmic, que arribà a la Península Ibèrica provinent d’Aràbia i Pèrsia. Altres autors la fan derivar de la cítara romana, d’origen assiri i grec, i hauria fet la seva aparició a la Península abans de la invasió àrab. Etimològicament, la paraula prové de l’àrab kitâra, que al seu torn ve del grec kithara, i es retroba en nombroses llengües romàniques, en les quals designà, durant temps, diversos instruments de corda pinçada. El document més antic en què apareix la paraula guitarra és el Libro de Alexandre (~1249), i en el Libro de Buen Amor (~1330), de l’Arcipreste de Hita, es parla de la guitarra morisca i de la guitarra latina. El manuscrit del segle XIII de les Cantigas de Santa Maria conté una miniatura que representa aquests dos tipus d’instrument: una guitarra morisca de caixa oval i una guitarra llatina de caixa plana amb els laterals corbats i amb quatre cordes de budell. Els dos models coexistiren fins al segle XVI, que veié desaparèixer la guitarra morisca en profit del llaüt. La guitarra, alliberada del qualificatiu ’llatina’, prosseguí la seva evolució. Molt sovint fou anomenada vihuela, viola de mà en català, a l’Espanya del seu temps.
En la iconografia catalana del segle XV hi ha força representacions que s’ajusten als models descrits per J. Tinctoris, sobretot als retaules marians amb àngels músics. La guitarra presenta un contorn piriforme, amb la caixa més llarga que la del llaüt, un mànec com a prolongació de la caixa, claviller en forma de falç, roseta central, i tres o quatre ordres de cordes polsades amb plectre. A partir del 1400, la documentació escrita comença a ser força abundant. A final de segle, a la Península Ibèrica ja hi havia guitarres amb el contorn en forma de vuit -foren els violers espanyols que adaptaren el contorn propi de la viola de mà a la guitarra-. Quan aquests instruments es popularitzaren i sortiren d’Espanya, reberen el nom de guitarra espanyola per diferenciar-los de la guitarra piriforme. Aquesta nova guitarra, però, conservà trets de la guitarra medieval en la seva afinació amb els ordres octavats.
Durant el segle XVI, l’instrument anomenat guitarra tenia les següents característiques: era de mida petita, amb set cordes repartides en quatre ordres, tres de dobles (dues cordes) i un, el més agut, simple (una sola corda), trasts mòbils de budell i forma semblant a la viola de mà. No se n’ha conservat cap original, però es poden prendre com a referència les diferents representacions iconogràfiques, les il·lustracions dels llibres i les descripcions dels tractats. Se’n troben gravats a les portades dels llibres de guitarra de Guillaume Morlaye i Simon Gorlier (París, 1551-53), en què apareix un gravat d’una guitarra de quatre ordres sobre un llibre obert, amb set clavilles i vuit trasts, riscles laterals molt estrets i roseta central. Indicada de manera relativa, una de les afinacions més comunes era: 4a justa entre el quart i el tercer ordre (els més greus), 3a major entre el tercer i el segon, i 4a justa entre el segon i el primer. La seva afinació absoluta era, òbviament, més aguda o més greu segons el tir i el gruix de les cordes de l’instrument. Juan Bermudo (1555) esmenta set alçades diferents. S’han conservat tretze llibres del segle XVI, publicats a Espanya, França i Itàlia, que contenen diferents peces per a guitarra, entre els quals cal destacar el d’Alonso Mudarra -Tres libros de música para vihuela (Sevilla, 1546)-, el de Miguel de Fuenllana -Libro de música para vihuela, intitulado Orphenica Lyra (1554)-, el de Melchiore de Barberis -Opera intitolata Continua Intabolatura di Lauto... fantasie per sonar sopra la chitara da sette corde (Venècia, 1549)-, el d’Adrian Le Roy -Premier Libre de tabulature de guitare (París, 1551)- i el de Guillaume Morlaye -Le premier libre de chansons, gaillardes, pavanes, bransles, almandes, fantaisies, reduictz en tabulature de guiterne (París, 1552)-.
La guitarra de cinc ordres fou el resultat de l’addició d’un ordre de cordes -atribuïda a Vicente Espinel (1550-1624)- a la guitarra renaixentista. Aquest model conservava els trasts de tripa i el diapasó al mateix nivell de la tapa, i la roseta estava treballada en pergamí. La guitarra de cinc ordres nasqué a Espanya, com la de quatre, i al final del segle XVI es convertí en el més popular dels instruments musicals espanyols. També a Espanya sorgí l’estil rasgueado. Entre la fi del segle XVI i el 1640 aquest estil s’utilitzà tant en el teatre, acompanyant les cançons, com en les esferes cortesanes. En aquesta època, els escriptors espanyols es referien a la guitarra com a instrument omnipresent i propi de certs oficis. N’existeixen moltes dades, però les fonts musicals i els instruments conservats són pocs. Probablement, la mateixa popularitat de l’instrument feu que la música no s’escrivís. El 1630, G.P. Foscarini introduí una innovació fonamental en l’art de tocar la guitarra: combinà l’estil batut (rasgueado) amb el puntejat. En aquest mateix període, sorgiren també diferents sistemes de notació (tabulatura) de la música per a guitarra. La tabulatura alfabètica catalana fou la primera que aparegué, i ho feu gràcies a Joan Carles Amat -Guitarra Espanyola (1a edició, 1596)-. La que s’acabà imposant, però, fou una tabulatura mixta, encara que els francesos preferiren continuar escrivint la seva música en tabulatura francesa, sense intervenció de l’alfabet. L’afinació més corrent de la guitarra de cinc ordres, amb el primer simple i els altres dobles, fou: la1, re2, sol2, si2, mi3. El quart i el cinquè ordre podien octavar-se afegint bordons, segons l’estil de la música a interpretar. L’any 1674 aparegué el tractat de guitarra més important, Instrucción de música sobre guitarra española, de Gaspar Sanz. Alguns anys abans, Francesco Corbetta havia publicat La guitarre royale (1671), i, seguint les seves passes, Robert de Visée edità Trois livres de guitare.
Durant les primeres dècades del segle XVIII destacà el compositor Santiago de Murzia, que l’any 1714 publicà Resumen de acompañar la parte con la guitarra. Del mateix autor es conserva un manuscrit que porta per títol Pasacalles y obras por todos los tonos naturales y accidentales. A partir de la segona meitat del segle XVIII, una sèrie de canvis en la guitarra com a instrument, i en la música que li era dedicada, la situaren en el que fou el punt de partida de la guitarra moderna. A Espanya era l’instrument popular més utilitzat, i servia tant de distracció de les classes socials altes com d’acompanyament del ball i del teatre. Una de les novetats més rellevants en la seva evolució té relació amb l’instrument mateix. La forma d’unió entre el mànec i la caixa es modificà, i el sistema de barratge de la tapa harmònica adquirí forma de ventall, tècniques que permeteren incrementar la consistència i estabilitat de l’instrument, i alhora augmentar la seva mida. Com a constructors de guitarres destaquen Francisco Sanguino, José Pagés, Joshep Benedid i Francisco Pérez, actius a Sevilla i Cadis. Aquestes guitarres ja estaven pensades per a dur sis ordres de cordes, cinc de dobles i un de simple. És en aquest context que aparegué el primer mètode dedicat a la guitarra de sis ordres: Explicación de la Guitarra, de Juan Antonio de Vargas y Guzmán (Cadis, 1773). També Francisco Moretti, en Principios para tocar la guitarra de seis órdenes (Madrid, 1799), comentà el fet que a Espanya es preferien els sis ordres dobles per tal de millorar la qualitat del so en els rasgueados, mentre que a Itàlia i França ja s’usaven les cordes simples. El mètode que exposa amb més claredat totes les qüestions d’encordades és el d’Antonio Abreu Escuela para tocar con perfección la guitarra de cinco y seis órdenes (Salamanca, 1799). Una novetat fou la incorporació de la notació musical convencional, que reemplaçà la notació xifrada -la tabulatura- d’èpoques anteriors. A més dels d’Abreu i Moretti, cal esmentar el mètode de Fernando Ferrandiere Arte de tocar la guitarra española (Madrid, 1799). Editats el mateix any, tots aquests mètodes presenten, però, punts de vista força diferents. Moretti dedica bona part del text a l’acompanyament, i Ferrandiere considera que la guitarra és un instrument equiparable als altres i preparat per a fer música solista. El seu mètode inclou peces de moda, no solament exercicis, a diferència del mètode d’Abreu, on no consta cap obra, i està basat en exercicis per al desenvolupament de totes dues mans.
Al segle XIX, Ferran Sor i Dionisio Aguado incidiren de forma molt important en la història de la guitarra, tant per les innovacions quant a la tècnica, com pel repertori aportat. A la mateixa època pertanyen els italians Mauro Giuliani, Ferdinando Carulli i Mateo Carcassi. Aguado inicià una col·lecció de música impresa d’obres per a guitarra. Una de les contribucions més significatives de Sor i Aguado són les seves obres didàctiques, amb les quals es consolidaren dues escoles de guitarra ben diferenciades, sobretot en l’àmbit de la tècnica. Sor defensava la pulsació amb tres dits i sense ungla, mentre que Aguado proposava la pulsació amb quatre dits i amb ungla. Tots dos són part essencial de la consolidació definitiva de la guitarra com a instrument harmònic capaç de fer polifonia. Això influí en el repertori, ja que les seves composicions es decantaren cap a la guitarra com a instrument solista i autosuficient. Des del punt de vista de la morfologia, es consolidà definitivament la guitarra de sis cordes simples afinades de la mateixa manera que la guitarra actual. L’encordat simple possibilità l’ús de bordons entorxats, cosa que incrementà la distinció dels registres greu i agut, amb timbres ben diferenciats.
L’aportació més important del següent període, integrat pels guitarristes de la generació del 1826, entre els quals destaca José Viñas, fou la introducció de les guitarres del constructor Antonio de Torres. Francesc Tàrrega, gran guitarrista i compositor d’obres per a aquest instrument especialment virtuoses, utilitzà les guitarres Torres tot consolidant la tècnica de les escoles guitarrístiques que el van precedir. Cal esmentar els seus Preludis, Estudis, Mazurcas, com també Recuerdos de la Alhambra i Capricho árabe. L’obra de Tàrrega tingué continuïtat en els seus alumnes Miquel Llobet i Emili Pujol (1886-1980). Pujol estructurà i perfeccionà l’escola de Tàrrega publicant un mètode en cinc volums: Escuela razonada de la guitarra, en edició bilingüe castellà-francès, i amb pròleg de Manuel de Falla. Una de les qüestions fonamentals de l’època de Pujol fou l’ampliació del repertori solista i de música de cambra a càrrec de compositors no guitarristes, com Federico Moreno Torroba, Manuel de Falla i Joaquín Turina. També s’escriviren concerts per a guitarra i orquestra, com el Concierto de Aranjuez (1926), de Joaquín Rodrigo, i el Concierto en Re opus 99 (1939), de Mario Castelnuovo Tedesco. Com a intèrprets fonamentals que han atorgat a la guitarra un àmbit internacional cal destacar les figures d’Andrés Segovia (1893-1987) i Narciso Yepes (1927-1997).
Bibliografia
- Andrés, R.: Diccionario de instrumentos musicales, Biblograf S.A., Barcelona 1995
- Chiesa, R.: La chitarra, EDT, Torí 1990
- Pujol, E.: El dilema del sonido en la guitarra, Ricordi, Buenos Aires 1960
- Radole, G.: Liuto, chitarra, vihuela, Suvini Zerboni, Milà 1997
Complement bibliogràfic
- Carles i Amat, Joan: Guitarra española, y vandola en dos maneras de guitarra castellana, y cathalana de cinco ordenes, la qual enseña de templar, y tañer rasgado, todos los puntos naturales, y b, mollados con estilo maravilloso... [p. 39:] Tractat breu, y explicacio dels punts de la guitarra, en ydioma cathala ajustat en esta ultima impressio de la present obra..., Antonio Oliva Imp., Gerona ~ 1750
- Carles i Amat, Joan: Guitarra española y vandola en dos maneras de guitarra, castellana, y cathalana de cinco ordenes, la qual enseña de templar, y tañer rasgado, todos los puntos naturales, y b, mollados, con estilo maravilloso... [p. 39: Tractat breu, y explicacio dels punts de la guitarra, en ydioma cathalà...], Imp. de Gabriel Brò, Barcelona 1701
- Carles i Amat, Joan: Guitarra española y vandola, de cinco ordenes y de cuatro. La qual enseña a templar y tañer rasgado todos los puntos naturales y B, mollados, con estilo maravilloso... [p. 32:]Tractat breu y explicació de tots los punts de la guitarra per a que els valencians en son idioma puguen dependre à ferlos en mes facilitat, Viuda de Agustin Laborda, Valencia ~ 1800
- Carles i Amat, Joan: Guitarra española, y vandola en dos maneras de guitarra, castellana, y cathalana de cinco ordenes, la qual enseña de templar, y tañer rasgado, todos los puntos naturales, y b, mollados, con estilo maravilloso... [p. 39:] Tractat breu, y explicacio dels punts de la guitarra, en ydioma cathalà, ajustat en esta ultima impressio de la present obra..., Joseph Bró, Gerona ~ 1761
- Tarragó i Pons, Gracià: Método de guitarra por cifras: para aprender a tocar la guitarra sin música, Boileau, Barcelona
- Pujol i Vilarrubí, Emili: El dilema del sonido en la guitarra, Buenos Aires 1934?
- Lloret, Rosa: Desenvolupament històric de la guitarra clàssica, Imp. M.Comajuncosa, Badalona 1934
- Pujol i Vilarrubí, Emili: Escuela razonada de la guitarra, basada en los principios de la técnica de Tárrega, Romero y Fernández?, Buenos Aires 1932-1933
- Barboza, Ramón; Pedemonte, Víctor M.: Método progresivo de guitarra: cursos preliminar, primero y segundo, Sant Cugat del Vallès 1983
- Llibre per a guitarra, Clivis Publicacions, Barcelona 1992
- Crespí i Gonzàlez, Joana: La guitarra als Països Catalans: exposició commemorativa del 150è. aniversari de la mort de Ferran Sors (1778-1839), Biblioteca de Catalunya, Barcelona 1989
- Mayol i López, Vicenç: Para aprender a tocar la guitarra I, V.Mayol, El Masnou 1996
- Mayol i López, Vicenç: Per aprendre a tocar la guitarra I, l’autor, Barcelona 1995
- Villanueva i Sànchez, Glòria: Guitarra, mètode d’iniciació: 1a part, La Mà de Guido, Sabadell 1995
- Figueras, Santi: L’aventura de la guitarra. La aventura de la guitarra. The adventure of the guitar, Dinsic Publicacions; Editorial M.F., Barcelona 1994
- Ortega Monasterio, José Luis: Método fácil de guitarra: con el transporte de canciones y círculo armónico, Alas, DL, Barcelona 1980, 1987
- Martínez, Gregori: La guitarra de mica en mica, Casa Beethoven, Barcelona 1989
- Aviñoa i Pérez, Xosé: La guitarra, Ediciones Daimon, Manuel Tamayo, Madrid, Barcelona 1985
- Carles i Amat, Joan: Guitarra española de cinco órdenes, la qual enseña de templar, y tañer rasgado todos los puntos naturales, y b, mollados con estilo maravilloso. Y para poner en ella qualquier tono, se pone una tabla, con la qual podra qualquier sin dificultad cifrar el tono, y despues tañer y cantar por doze modos, y agora añadida por el mismo autor. Y a la fin se haze mencion tambien de la guitarra de quatro ordenes, Casa la viuda Anglada, y Andreu Llorens, Lérida 1626
- Carles i Amat, Joan: [Tratadillo de guitarra española y vandola] o [Tratadillo de cosas de musica] o [Guitarra española y vandola en dos maneras de guitarra: castellana y cathalana], Barcelona 1597?
- Minguet i Irol, Pau: Reglas y advertencias generales para tañer la guitarra, tiple, y vandola, con variedad de sones, danzas, y otras cosas semeantes... al estilo castellano, italiano, catalàn, y francès..., Joaquin Ibarra, Madrid ~ 1754
- Sor i Muntades, (Josep) Ferran: Méthode pour la guitare, Imp. de Lachevardière, Paris 1830
- Mayol i López, Vicenç: Per aprendre a tocar la guitarra II, l’autor, Barcelona 1995
- Sor i Muntades, (Josep) Ferran; Coste, N.: Método completo para guitarra. Méthode de guitare, Schonenberger, Paris 1851
- Mir, Antoni; Parets i Serra, Joan: La guitarra a Mallorca i els seus constructors, Calvià 2001
- Lluquet, G.: Nuevo método para el arte de acompañar en la guitarra, Casa Lluquet, Valencia
- Fernández Juvany, Miquel: Del arte del acompañamiento, para guitarra, el autor, Mataró, Barcelona 1988
- Piris, Bernard: Fernando Sor: une guitare à l’orée du romantisme, Aubier; Festival d´Arles, [França] 1989