Estudià al Conservatori de Tbilisi, amb I.I. Tuskija, fins el 1963, any en què obtingué el premi de joves compositors de l’URSS amb el Concert per a orquestra, d’estil influït per Bartók. El 1971 esdevingué director musical del Teatre Rustaveli i col·laborà amb el seu director, Robert Sturua, component diverses músiques d’escena. Tot i seguir la línia simfonista soviètica, hi introduí elements del folklore georgià. El 1976 obtingué el reconeixement oficial per la Simfonia núm. 4, “a la memòria de Miquel Àngel”, i ocupà un càrrec a la Unió de Compositors de Geòrgia (1984-88). Aquest càrrec i la docència limitaren la seva tasca creativa.
Instal·lat a Berlín a partir del 1991, es decantà cap a una via de bellesa moral associada a continguts de caràcter religiós, com ara el cicle La vida sense Nadal (1990/93), que aplega quatre pregàries (la quarta, Night Prayer, escrita per al Quartet Kronos). Del període soviètic destaquen les sis simfonies, de curiós tractament tímbric i notables pel contrast entre esclats de violència sonora i moments de plàcida bellesa. En obres posteriors, es mogué entre l’encant del temps i la bellesa unida al sofriment, i el silenci com a litúrgia, com es palesa en l’òpera Música per als vivents (1984), Lichte trauer (‘Clara pena’, 1985) o Vom Winde beweint (‘Plorat pel vent’, 1985-88; estrenada el 1990). De l’obra simfònica posterior a l’època soviètica cal destacar la Simfonia núm. 7, ‘Epilogue’ (1986), Another step (1992) i Wingless (1993).