Tot i que es pot entendre com el resultat de la introducció, en una simfonia, d’una part important -en estil concertant- per a dos o més solistes, la seva veritable natura -atenent el tipus i la distribució habitual dels moviments- és més aviat la d’un concert per a més d’un solista, com es pot veure clarament en la Simfonia concertant per a violí i viola, KV 364, de Mozart, probablement l’obra cabdal del gènere. Hi ha, en canvi, diversos casos en què una simfonia o un dels seus moviments presenten importants passatges per a solistes, i assoleixen així una escriptura propera a una veritable barreja dels llenguatges simfònic i concertant (Haydn: Simfonia núm. 31, Amb el senyal de trompa; Beethoven: Andante molto mosso de la simfonia Pastoral). En algunes àries de Mozart el cant és acompanyat per una orquestra amb instruments solistes, amb l’escriptura pròpia d’una simfonia concertant (Martiris de tota mena d'El rapte del serrall; Et incarnatus est de la Gran missa en do m). Al segle XIX, els compositors preferiren anomenar doble o triple concert les seves obres concertants amb més d’un solista. Al segle XX es recuperà en alguns casos el títol de simfonia concertant (K. Szymanowski, G. Enescu, F. Martin).
f
Música