Aprengué l’orgueneria al taller del seu pare, Marià -de gran tradició-, i posteriorment fou deixeble de l’innovador Aquilino Amezua. Home enginyós, creatiu, pràctic i bon comerciant, aplicà a l’orgue les noves possibilitats que oferia el corrent elèctric (església de Betlem de Barcelona, 1911), combinades amb les de la mecànica pneumàtica. Inventà l'orgue reclam, instrument de petites dimensions però amb pretensions d’orgue gran, i l’aparell anomenat xuclanola, un automatisme a base de paper perforat com la pianola. Cofundador de l’Orfeó Gracienc i amic del mestre Lluís Millet, també fou requerit per a aplicar, a Catalunya, les directrius del motu proprio de Pius X. La llista dels seus orgues és considerable, com també ho és el seu abast -de l’Amèrica llatina a les Filipines-. En les disposicions dels seus instruments ja es nota la influència del moviment de l'Orgelbewegung, el retorn de l’orgue neoclàssic. Continuaren la seva tasca Lluís Camps i Brasó i Artur Escobar i Montull.