Simultàniament a la suite de danses (vegeu la primera accepció de suite), a mitjan segle XVII aparegué la pràctica de configurar suites reunint extractes d’obres escèniques, especialment de ballets i òperes (el cas de J.B. Lully fou paradigmàtic). Danses i àries d’una o diverses obres -en la mateixa tonalitat- eren agrupades i precedides moltes vegades d’una obertura a l’estil francès. Durant la segona meitat del segle XIX i al llarg del XX la suite d’extractes ressorgí: es tractava d’una selecció de fragments de música incidental, ballet o òpera -realitzada pel mateix autor o per una altra persona- arranjats per a ser interpretats en concert. La vinculació dels fragments a través d’una tonalitat comuna fou abandonada, tot obrint-se la possibilitat del contrast tonal. Els fragments podien simplement juxtaposar-se l’un darrere l’altre o ser connectats mitjançant semicadències, ponts, etc. Les peces que formaven aquest tipus de suites podien ser recollides i reproduïdes sense modificació o bé arranjades (transportades, reinstrumentades, etc.), amb la possibilitat d’afegir-hi introduccions i conclusions. Exemples famosos són les dues suites de L’Arlésienne, de G. Bizet (la primera feta pel mateix Bizet; la segona, per E. Guiraud), la suite d'El trencanous, de P.I. Cajkovskij, les dues suites d'El sombrero de tres picos, de M. de Falla, les suites de Ma mère l’oye, de M. Ravel, o la suite de L’ocell de foc, d’I. Stravinsky.
f
Música