En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost tipus llaüt amb mànec. La taula harmònica té una obertura central i presenta un petit desnivell a l’altura del pont. El mànec és dividit en trasts fixos de metall i el claviller és pla, amb forma de pala, amb les clavilles situades a la part posterior. Les cordes se subjecten amb uns botons que hi ha a la part inferior de la caixa. Pertanyent a la família de la mandola, apareix amb caràcters propis al final del segle XVII. La més antiga és la mandolina milanesa, amb sis ordres de cordes dobles de tripa que es pinçaven amb els dits. La seva afinació era: sol4, re4, la3, mi3, si2, sol2. A partir del 1730, aparegué la mandolina napolitana, model pensat per a tocar només amb plectre i amb quatre ordres dobles de cordes de metall, amb trasts metàl·lics, fons molt bombat, tapa corbada per sota el pont i subjeccions per a les cordes a l’extrem del cos. Aquest model és molt més conegut, i la seva evolució està vinculada a la família Vinaccia, artesans que treballaren a Nàpols durant dos segles i que afegiren trasts al diapasó, ampliant el registre de l’instrument cap a la regió aguda. L’afinació d’aquest model era: mi4, la3, re3, sol2. Les mandolines i els llaüts tenien generalment fons bombats formats per diverses costelles, però a França i Portugal s’utilitzaren, durant la primera dècada del segle XIX, alguns models amb el fons pla.
Encara que la mandolina s’ha convertit en un instrument popular, ha participat també en la música culta. N’existeixen diferents mètodes editats a París durant el segle XVIII, com el Méthode pour aprendre à jouer de la mandoline à 4 rangs de cordes, de Michel Corrette, i el Méthode pour aprendre facilment à jouer de la mandoline à 4 et à 6 cordes, de Fouchetti. Antonio Vivaldi compongué diferents concerts per a una i dues mandolines i orquestra (1736), i la utilitzà en Juditha triumphans (1716). G.F. Händel la uní amb l’arpa en el seu oratori Alexander Balus (1748). També acompanyà la veu en L’Amant jaloux (1778), d’A. Grétry, i Don Giovanni (1787), de W.A. Mozart. La coincident afinació i digitació amb el violí afavorí la seva difusió, i es publicaren peces de solista escrites indiferentment per a violí o mandolina. Ludwig van Beethoven escriví una Sonatina en do m i un Adagio per a mandolina i clave en mi♭major, entre d’altres. Per la seva banda, també G. Verdi, G. Malher i A. Schönberg utilitzaren la mandolina en obres importants.
Al segle XIX, la mandolina napolitana fou molt popular a Itàlia, i molt sovint sonava en l’orquestra. Avui dia encara és la representant més tardana de la família dels llaüts. Un dels estils actuals d’execució més característics de la mandolina produeix notes mantingudes mitjançant un trèmolo realitzat amb el plectre. Als Estats Units, els instruments de fons pla han gaudit de popularitat en les orquestres de mandolines al tombant del segle XX, i les versions elèctriques s’usen molt en la música country and western, com a instrument solista o com a integrant d’un grup. Actualment continua gaudint de molta acceptació al seu país d’origen, sobretot en la música popular.
Bibliografia
- Andrés, R.: Diccionario de instrumentos musicales, Biblograf, SA, Barcelona 1995
- Diversos autors: The New Grove Dictionary of Musical Instruments, Macmillan, Londres 1985
- Radole, G.: Liuto, chitarra, vihuela, Suvini Zerboni, Milà 1997
- Rey, J.J. i Navarro, A.: Los instrumentos de púa en España, Alianza Editorial, Madrid 1993
- Randel, D.: Diccionario Harvard de música, Alianza Editorial, Madrid 1997
Complement bibliogràfic
- Cateura i Turró, Baldomer: Escuela de mandolina española, J.Ayné, Barcelona
- Santos y Sebastián, Félix: Escuela moderna de la mandolina italiana, 1er volúmen (curso preliminar y primero), J.Mora, Barcelona
- Santos y Sebastián, Félix: Escuela moderna de la mandolina italiana, 2º volúmen (curso segundo), J.Mora, Barcelona
- Santos y Sebastián, Félix: Escuela moderna de la mandolina italiana, 3º volúmen (curso tercero), J.Mora, Barcelona