A partir del segle XVI -i fins al segle XVIII-, dansa cortesana francesa generalment escrita en compàs partit (2/2), de tempo viu o moderat, formada generalment per frases repetides de quatre o vuit compassos amb anacrusi de mig compàs i motius rítmics senzills. Coreogràficament derivava de l’antiga branle del segle XVI. Especialment popular a la cort de Lluís XIV, s’introduí als ballets i les òperes de G.B. Lulli i J.P. Rameau, com una mena de contradansa. Esdevingué una forma instrumental d’importància per a grups de cambra i de manera especial per a clavicèmbal, sense perdre, però, la textura homofònica i la senzillesa rítmica i formal. Fou incorporada a la suite barroca, habitualment seguint la sarabande. Sovint era escrita en forma binària, tot i que també es troba en rondeau o com a sèrie de variacions. Fou utilitzada en les sonates de cambra fins ben avançat el segle XVIII per autors com A. Corelli i A. Vivaldi, i en les suites per N.A. Lebègue, J.C.F. Fischer, J. Pachelbel, F. Couperin, G.F. Händel i J.S. Bach. Reaparegué com a gest neoclàssic en la música de J. i R. Strauss, C. Saint-Saëns, S. Prokof’ev i A. Schönberg.
f
Música