Als Països Catalans és especialment coneguda al País Valencià i a les Illes Balears, però també a Catalunya, sobretot a les zones limítrofes amb Aragó i al sud del país. Els seus orígens difícilment poden ser anteriors a mitjan segle XVIII. Consta de set frases musicals de quatre compassos, i el text es presenta en la forma de quarteta octosil·làbica. La dansa és de participació oberta, de parelles i de coreografia senzilla. Quan es canta, les cobles són de moviment més lent i es complementen amb preludis i interludis instrumentals. Els dansaires s’acompanyen molt sovint amb castanyoles o senzillament fent esclafir els dits, tal com és més freqüent a Catalunya. Sovint es canta a una sola veu acompanyada per algun instrument de percussió (tambor) i algun altre de melòdic (flauta, cornamusa, dolçaina). En aquests casos la jota pot presentar, pel que fa al sistema melòdic, trets arcaics de tipus modal. Aquest model es troba sobretot al nord-oest de la Península Ibèrica, l’alta Extremadura i el nord de Castella la Vella. En zones com Aragó, Castella la Nova, el País Valencià, Múrcia i alguns punts d, la jota presenta trets més moderns: les melodies són clarament tonals i els instruments d’acompanyament són els característics de la rondalla (guitarres, bandúrries, llaüts, panderetes, etc.).
Per la seva gran difusió se’n troben nombroses varietats, que reben el nom del lloc on es dansen: jota ’aragonesa', ’navar-resa', ’valenciana', etc. També poden tenir noms específics de caràcter local: ’jota foguejada’ (terres tortosines), ’ball de coques’ (comarques tarragonines), etc. En alguns dels repertoris propis de la cançó tradicional, com per exemple els cants de treball i les cançons de ronda, sovint apareixen les característiques formals de la jota.
Bibliografia
- Manzano, M.: La jota como género musical, Alpuerto, Madrid 1995
Complement bibliogràfic
- Ribera i Tarragó, Julià: La música de la jota aragonesa: ensayo histórico, Instituto de Valencia de Don Juan, Madrid 1928