En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost que pertany al grup dels llaüts de mànec. Fou molt apreciat a Espanya durant el segle XVI, on també s’anomenà vihuela, i donà lloc a una producció musical de gran qualitat. Consta d’una caixa de ressonància en forma de vuit, de fons pla, un mànec amb deu trasts movibles i un claviller en forma de pala amb clavilles posteriors. Pot tenir sis o set ordres de cordes, lligades a la base de l’instrument i tensades sobre un pont. La taula harmònica porta una roseta central.
Antigament, el terme viola feia referència a un ampli nombre d’instruments. Al segle XIII, es diferencià entre viola d’arc i viola de péñola (plectre), que passà a anomenar-se viola de mà quan es puntejava amb els dits. La viola de mà es desenvolupà a la Península Ibèrica paral·lelament al llaüt. Durant el segle XVI, però, aquest fou pràcticament substituït per la viola de mà i la guitarra de quatre ordres. L’afinació era la mateixa que la del llaüt: sol3, re3, la2, fa2, do2, sol1. Se’n fabricaren de tres mides (petita, mitjana i gran); Juan Bermudo, en la Declaración de instrumentos musicales (Osuna, 1555), descriu una viola de mà amb sis ordres de cordes i diferents afinacions i mides, conservant la mateixa relació dels intervals entre les cordes. La seva condició d’instrument culte, tocat a la cort i en els ambients artístics de les cases senyorials, feu que fos objecte d’una construcció acurada. S’han conservat només quatre exemplars de violes de mà del segle XVI: a la viola baix de sis ordres del museu Jacquemart-André de París, s’han d’afegir la que hi ha a l’església de la Companyia de Jesús, a Quito, la del Museu de la Música de París, amb el fons bombat i acanalat, i la de cinc ordres que es guarda al Royal College of Music de Londres.
Les tècniques utilitzades per a produir el so amb la mà dreta foren diverses. Habitualment es tocava amb la tècnica de la figueta, hereva de l’ús del plectre i que consistia a alternar els atacs forts (polze) amb els dèbils (índex).
La música per a aquest instrument s’escrivia amb tabulatura. La primera publicació d’obres per a viola de mà impresa a la Península Ibèrica fou a càrrec de Lluís del Milà: Libro de música de vihuela de mano intitulado El Maestro (València, 1536). L’obra, que està dedicada a Joan III de Portugal, conté quaranta fantasies, sis pavanes i quatre tientos ; com a novetat inclou cançons compostes per l’autor per a veu i viola de mà. És una obra cabdal per la qualitat de la seva música, el seu interès pedagògic i la importantíssima informació teòrica i tècnica que aporta. El 1538 Luis de Narváez publicà Los seys libros del Delphin de música de cifra para tañer vihuela, amb un estil més contrapuntístic, on presentà com a novetat la utilització de la paraula diferencia. En els tres primers llibres recull catorze fantasies i diferents adaptacions de polifonia vocal; el quart i el sisè els dedica a les diferències o variacions, i el cinquè, a música per a veu i viola. Les seves composicions assoliren un gran nivell de popularitat, i les seves obres apareixen en els reculls de Pierre Phalèse (1546) i Guillaume Morlaye (1552). Posteriorment sortiren les obres de cinc violistes més. Alonso de Mudarra publicà a Sevilla Tres libros de música en cifras para vihuela (1546), que conté fantasies, diferencias, intabulacions d’obres vocals i danses per a viola sola, com també música per a veu i viola. L’any següent Enrique de Valderrábano donà a conèixer el Libro de música de vihuela intitulado Silva de Sirenas, amb obres per a viola sola (fantasies, diferencias i pavanes), per a veu i viola (cançons, romanços, sonets i villancicos) i per a dues violes. Algunes d’aquestes obres són adaptacions de peces vocals polifòniques de compositors francoflamencs i espanyols. El 1552 Diego Pisador dedicà a Felip II el Libro de música de vihuela, estructurat en set llibres que contenen diferencias, romanços, fantasies, sonets, villancicos i algunes obres polifòniques com misses i motets. L’any 1554 Miguel de Fuenllana publicà el Libro de música para vihuela intitulado Orphénica lyra, obra recopilada en set llibres que conté fantasies inèdites de l’autor i adaptacions polifòniques. L’última de les obres estrictament vihuelística es publicà el 1576 i el seu autor fou Esteban Daza: Libro de música de cifras para vihuela, intitulado el Parnaso, que també comprèn fantasies i adaptacions de motets. A aquesta col·lecció de llibres es poden afegir-ne altres de caràcter general publicats per Luis Venegas de Henestrosa (1557), Tomás de Santa María (1565) i Antonio de Cabezón (1578). Finalment cal esmentar un manuscrit que conté un recull d’obres de diferents compositors datat el 1593 i titulat Ramillete de Flores. Cap al final del segle XVI, la guitarra de cinc ordres guanyà popularitat i acabà substituint aquest instrument.
Bibliografia
- Andrés, R.: Diccionario de Instrumentos Musicales, Península, Barcelona 2001
- Radole, G.: Liuto, chitarra, vihuela, Suvini Zerboni, Milà 1997
- Tonazi, B.: Liuto, vihuela, chitarra é strumenti similari, Ancona 1971
Complement bibliogràfic
- Valderrábano, Enrique de; Pujol i Vilarrubí, Emili: Libro de música de vihuela, intitulado Silva de Sirenas (Valladolid, 1547), Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Instituto Español de Musicología, Barcelona 1965
- Narváez, Luys de; Pujol i Vilarrubí, Emili: Los seys libros del Delphin: de música de cifra para tañer vihuela (Valladolid, 1538), Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Instituto Español de Musicología, Barcelona 1945, 1971
- Milà i Eixarc, Lluís del: Libro de musica de vihuela de mano intitulado El Maestro, el qual trahe el mesmo estilo y orden que un maestro traheria con un discipulo principiante, mostrandole ordenadamente desde los principios toda cosa que podria ignorar para entender la presente obra, Valencia 1535
- Trend, John Brande: Luis Milan and the vihuelistas, Oxford University Press, Oxford 1925
- Mudarra, Alonso; Pujol i Vilarrubí, Emili: Tres libros de música en cifra para vihuela (Sevilla, 1546), Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Instituto Español de Musicología, Barcelona 1949