Presumptament el seu nom prové de l’expressió alla pavana, que podria haver indicat l’estil paduà de la peça. Com alguna dansa anterior, per exemple, la bassadanza, usualment precedia una altra dansa amb la qual -ja fos pel caràcter, el tempo, etc.- constrastava (saltarello, piva, gallarda). Sovint, ambdues danses es basaven en el mateix material melòdic o harmònic. Molt similar al passamezzo, possiblement se’n diferenciava més per l’estructura coreogràfica que per la musical. Al principi del segle XVI adquirí una gran popularitat i es difongué per Europa; al final d’aquest mateix segle declinà, i posteriorment fou reestablerta i portada a la seva major elaboració pels virginalistes anglesos (W. Byrd, J. Dowland, T. Morley i altres). Fou utilitzada en les suites instrumentals alemanyes d’inici del segle XVII com a dansa d’obertura. Els exemples més antics apareixen en la Intabolatura de lauto Libro Quarto (1508), de G.A. Dalza. La darrera de les sis pavanes contingudes en El maestro (1535 o 1536) de Lluís del Milà és un dels rars exemples de pavana en metre ternari. Alguns autors dels segles XIX i XX escriviren obres amb aquesta denominació: C. Saint-Saëns (en l’òpera Étienne Marcel), G. Fauré (Pavane, opus 50), M. Ravel (Pavane pour une infante défunte, Pavane de la Belle au bois dormant, segon quadre de Ma mère l’oie) i Vaughan Williams (Job. A masque for dancing).
f
Música