El seu nom prové de la tornada onomatopeica rigodon-rigodaina. Als segles XVII i XVIII esdevingué una dansa cortesana molt semblant a la bourrée, popular a França, Alemanya i, especialment, a Anglaterra. La versió estilitzada d’aquesta dansa es caracteritza per l’ús inicial de l’anacrusi i, sovint, per la seva forma binària, amb frases de quatre o vuit compassos.
N’existeixen nombrosos exemples per a teclat i per a llaüt. Al segle XVIII, i molt especialment a França, el rigodon s’integrà en formes compostes, com ara el ballet o l’òpera (H. Desmarets, A.C. Destouches, A. Campra, R. Keiser, J.Ph. Rameau i altres). Eventualment, també formà part de la suite, en general com a dansa opcional situada després de la sarabanda (J.C.F. Fischer, J.J. Fux, G.Ph. Telemann, etc.). Fra Holbergs Tid ('Del temps de Holgerg'), d’E. Grieg, i Le tombeau de Couperin, de M. Ravel, són alguns exemples de rigodon en la música dels segles XIX i XX.