En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost que pertany al grup dels llaüts de mànec. Consta d’una caixa de ressonància -de forma entallada a la cintura- i un mànec al cap del qual hi ha el claviller. Les cordes estan tensades paral·lelament a la superfície de la caixa. Disposa de dos jocs de cordes: un de cordes esteses sobre el batedor (entre cinc i set, generalment de tripa les més agudes i de llautó o coure la resta), que vibren en ser fregades per l’arc, i un altre de cordes esteses sota el batedor (entre set i catorze cordes metàl·liques), que vibren per simpatia.
Instrument de la tessitura de contralt, té una mida similar a la de la viola actual (~40 cm). El seu timbre és especialment delicat, sense un volum excessiu, cosa que la feu un instrument especialment popular al segle XVIII: "El seu timbre és argentí, amorós i encantador." (J.G. Walther, 1732) No obstant això, el seu nom no prové de la dolçor del so, sinó de la presència -gairebé obligada- al cap de l’instrument d’un cap esculpit d’un àngel o cupido (amore) en lloc de la voluta tradicional. L’afinació de la viola d’amor és variable, i depèn sovint de la tonalitat de la peça a interpretar, si bé alguns autors recomanen afinacions fixes (J.G. Walther, J.PH. Eisel, etc.). El nom de violeta anglesa dona pistes sobre el seu possible origen. Anàlogament, les primeres notícies sobre l’instrument (J. Evelyn, 1679; J. Rousseau, 1687; D. Speer, 1687) fan referència a la seva possible aparició a Anglaterra. J.F. Majer dona compte a Alemanya, el 1741, de dues mides de viola d’amor, una de similar al violí i l’altra en tessitura d’alto, totes dues proveïdes de sis cordes normals i sis de ressonància. L. Mozart, en el seu tractat de violí (1756), esmenta afinacions per 3es i 4es, juntament amb les basades en tonalitats majors i menors, i també una d’insòlita per 5es similar a la del violí. La literatura per a viola d’amor no és especialment abundant, però està farcida d’obres d’altíssima qualitat. Així, Vivaldi escriví set concerts per a aquest instrument, i, al costat de les sonates de F.I. Biber, G.Ph. Telemann, Ch. Graupner i J.J. Quantz, destaquen les Lezioni per Viola d’Amore, d’A. Ariosti (1728), i parts importants concertants en obres de J.S. Bach (cantates i la Passió segons sant Joan). La viola d’amor caigué en desús a la segona meitat del segle XVIII, i esporàdicament es pogué escoltar encara al XIX, sobretot en òperes (Meyerbeer, Massenet i Puccini -Madama Butterfly, 1902-). El segle XX li ha reconegut la seva antiga importància amb obres com la Sonata, opus 25/2, i el Concert, opus 46/1 (Kammermusik, núm. 6), de P. Hindemith, o la Sonata da Chiesa, de F. Martin.
Bibliografia
- Boyden, D.: Ariosti’s Lessons for Viola d’Amore, Musical Quaterly, XXXIII, 1946
- Jappe, D.: Viola d’Amore Bibliographie, Amadeus, Winterthur 1997
- Köhler, W.E.: Beiträge zur Geschichte und Literatur der Viola d’Amore, tesi doctoral, Berlín 1938