En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost que pertany al grup dels llaüts de mànec. Consta d’una caixa de ressonància en forma de vuit, amb una maneta que fa girar una roda de fusta adjacent al pont. Accionada per la mà de l’instrumentista, la maneta posa en moviment la roda que frega continuadament les cordes tot produint el so. La llargària de les dues cordes melòdiques -generalment afinades a l’uníson- es modifica mitjançant unes tangents que, mogudes des d’un teclat col·locat en un lateral de la caixa, trepitgen les cordes de forma semblant a com ho fan els dits en un violí o una guitarra. Els bordons, de nombre variable, estan afinats en quintes i octaves, passen sobre ponts independents situats a cada cantó del pont principal i sonen constantment en moure la roda.
Els seus orígens es troben en l’organistrum, instrument del segle IX, de mida més gran, que tocaven dos intèrprets alhora. Al llarg del segle XIII reduí les seves dimensions, i al XVII es considerà un instrument dels músics ambulants. Durant el set-cents l’aristocràcia francesa l’utilitzava juntament amb la musette, i Haydn i Mozart l’inclogueren en alguna de les seves composicions. Actualment la viola de roda es continua tocant com a instrument folklòric en alguns països d’Europa, especialment França i Hongria.