Tingué molta acceptació i demostrà la seva vigència fins a la segona meitat del segle XVIII. És una de les formes polifòniques més importants. El terme apareix per primer cop en fonts de l’Escola de Notre-Dame. Fa referència a la forma generada a partir de l’aplicació d’un text nou a les clausulae substitutives en estil discant d’un organum. El terme motet prové de l’expressió francesa mot, que significa justament ’paraula'. Generalment aquests textos acomplien una funció similar a la del trop i funcionaven com una paràfrasi, versificada o no, del text del tenor que donava origen a la composició original. Començaren a aplicar-se a les clausulae just en el moment que aquestes començaren a independitzar-se musicalment de la resta de l’obra. En un principi es qualificà amb el terme motetus tan sols la veu del duplum, a la qual s’afegia el nou text, però ben aviat, per extensió, s’utilitzà aquest terme per a referir-se a la nova forma musical en conjunt. Tècnicament el motet medieval consisteix en un tenor extret d’una melodia gregoriana que actua com a fonament de tota l’estructura i un nombre variable de veus superiors de nova creació, de ritme molt més mogut, a les quals s’aplica un text també nou diferent per a cadascuna.
A partir d’aquesta base el motet anà evolucionant. El nombre de veus era variable, de dues a quatre, i també els textos. En moltes ocasions es juxtaposaven textos llatins amb altres en llengua vernacla, fonamentalment en francès. No són infreqüents els motets amb els textos de les veus superiors en diferents idiomes. També perdé la funcionalitat litúrgica original associada al cant gregorià que li servia de base i es convertí en una composició independent. En un principi els motets eren bàsicament de caràcter sacre. Amb el temps també en començaren a aparèixer de profans. Amb tot, és una forma d’encreuament entre els uns i els altres, atès que la presència de diversos textos n’afavorí el caràcter heterogeni del contingut i la funció. Era una forma musical eminentment culta i aristocràtica, adreçada a un públic lletrat i iniciat, i plena de referències, tant melòdiques com textuals, extretes del repertori gregorià i de la lírica profana.
Aquest procediment adquirí ben aviat una gran difusió per tot França i arreu del continent. Durant el segle XIII se n’escriviren milers, gairebé tots anònims. La major part dels motets de la primera generació que s’han conservat consten recollits en tres manuscrits: Còdex Montpeller, Còdex Bamberg i Còdex de Las Huelgas. Més endavant el motet evolucionà i perdé part de la seva heterogeneïtat. Durant el segle XIV, gràcies als avenços de la notació mensural, es produí un pas important en la capacitat d’organització de l’estructura rítmica i musical del motet i en la diferenciació en el tractament de les veus. El resultat fou el motet isorítmic, cultivat principalment per Philippe de Vitry. La fascinació per l’organització rítmica continuà durant tot el segle XIV i la primera meitat del XV.
A partir de mitjan segle XV, s’entengué per motet qualsevol composició polifònica en llatí, tant sacra com profana, encara que amb una marcada inclinació pels temes sacres, i així es mantingué durant tot el Renaixement. En el període comprès entre els anys 1450 i 1600 el motet experimentà un gran apogeu. El nou estil de la polifonia renaixentista trobà en el marc del motet un àmbit de llibertat i de possibilitats especulatives. Una de les més destacades fou la referent al tractament del text. Tots els compositors, especialment a partir de Josquin Des Prés, trobaren en el motet el marc ideal per a la cerca de solucions a la relació entre text i música. Els textos litúrgics no eren llavors els únics a partir dels quals es podia construir un motet. Alguns passatges de la Bíblia especialment expressius, determinats salms de forta càrrega dramàtica o bé textos de nova creació amb motiu de circumstàncies concretes foren els preferits pels compositors. Aquest fet afavorí l’allunyament del motet de l’àmbit estricte de la litúrgia. La seva funció passà a ser celebrativa en un sentit molt més ampli. Tot i que els procediments compositius utilitzats eren molt variats, la polifonia imitativa fou l’estil dominant en el tractament musical de les veus. Una bona part de la producció més destacada dels grans noms de la música del Renaixement es troba justament en els motets que escriviren. Aquest és el cas de Josquin Des Prés, Palestrina o R. de Lassus, per exemple, amb una producció molt important, tant en volum com en qualitat. A partir del 1600 el seu ús es restringí a l’àmbit de la música religiosa, i generalment s’associà a l’estil més sever de la polifonia imitativa de l’anomenat stile antico, extret a partir dels models de la polifonia imitativa de Palestrina. Aquesta concepció, en principi tancada i conservadora, no impedí que, en determinats àmbits i moments, s’assimilessin les innovacions de les noves formes barroques, especialment pel que fa a l’ús dels instruments, del baix continu i de l’estil dramàtic. En l’àmbit protestant, a més, es començà a utilitzar la llengua vernacla. En destaquen les obres de Heinrich Schütz (symphoniae sacrae) i també les de J.S. Bach. En altres països es desenvoluparen estils particulars molt identificats amb la idiosincràsia de cada lloc. A França es desenvolupà, per exemple, el grand motet, de grans dimensions i efectivitat.
Després del 1750 es continuaren escrivint motets, però es fa difícil arribar a una definició homogènia de l’estil o la forma. Durant el segle XIX les actituds cecilianistes (cecilianisme) afavoriren un cert renaixement de la forma, però la producció dins el catàleg dels grans compositors no deixa de ser anecdòtica.
Bibliografia
- Cumming, J.E.: The Motet in the Age of Du Fay, Cambridge University Press, Cambridge 1999
- Everist, M.: French motets in the thirteenth century: Music, poetry and genre, Cambridge University Press, Cambridge 1994
- Huot, S.: Allegorical Play in the Old French Motet: The Sacred and the profane in Thirteenth-Century polyphony, Stanford University Press, Stanford 1997
- Leuchtmann, H. i Mauser, S., ed.: Messe und Motette, Handbuch der musikalischen Gattungen 9, Laaber-Verag, Laaber 1998
- Lincoln, H.B.: The Latin Motet: Indexes to Printed Collections, 1500-1600, Institute of Medieval Music, Ottawa 1993
- Pesce, D.: Hearing the motet: Essays on the motet of the Middle Ages and Renaissance, Oxford University Press USA, Nova York 1996
- Tischler, H., ed.: The style and evolution of the earliest motets (to circa 1270), 3 vol., Institute of Medieval Music, Henryville 1985
Complement bibliogràfic
- Guerrero, Francisco
- Llorens i Cisteró, Josep Maria
- Müller-Lancé, Karl H.: Opera omnia, vol. III: Motetes I-XXII, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Instituto Español de Musicología, Barcelona 1978
- Guerrero, Francisco
- Llorens i Cisteró, Josep Maria
- Müller-Lancé, Karl H.: Opera omnia, vol. VI: Motetes XXIII-XLVI, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Instituto Español de Musicología, Barcelona 1987