Generalment utilitza la llengua castellana i és de caràcter profà, tot i que a partir del segle XVI començaren a ser freqüents els de temàtica religiosa. A l’origen es tractava d’una cançó breu, sovint d’arrel popular, utilitzada com a tornada o refrany i alternada amb una o diverses estrofes o cobles. Amb el temps el terme començà a designar la composició sencera, molt freqüentment tractada polifònicament, i esdevingué el principal gènere musical del Renaixement ibèric. Les col·leccions més importants de villancicos polifònics a tres i quatre veus es troben en el Cancionero Musical de Palacio i el Cancionero de la Colombina. El compositor més destacat de villancicos d’aquest període fou Juan del Encina. Més tard, al segle XVI, fou cultivat per J. Vásquez i F. Guerrero, entre d’altres. A partir del segle XVII es convertí en un tipus de gènere musical de caràcter sacre per a veus i instruments, que era utilitzat en determinats moments de la litúrgia en celebracions especials (Nadal, Corpus, etc.; nadala). També rebé el nom de tono humano. Al segle XVIII la seva estructura i caràcter tendiren a assimilar-se a la de la cantata italiana tot incloent-hi recitatius i àries i seccions instrumentals.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Vásquez, Juan
- Anglès i Pàmies, Higini: Recopilación de Sonetos y Villancicos a quatro y a cinco (Sevilla, 1560), Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Instituto Español de Musicología, Barcelona 1946
- Ripollès i Pérez, Vicent: El villancico y la cantata del segle XVIII a València, Institut d’Estudis Catalans, Biblioteca de Catalunya, Barcelona 1935
- Capdepón Verdú, Paulino: El padre Antonio Soler, 1729-1783, y el cultivo del villancico en El Escorial, Ediciones Escurialenses, El Escorial 1993
- Capdepón Verdú, Paulino: Die Villancicos des Padre Antonio Soler (1729-1783), Lang, Frankfurt am Main 1994
- González Valle, José Vicente
- Correa, Manuel: La música en las catedrales en el siglo XVII: los villancicos y romances de Fray Manuel Correa, Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Institució Milà i Fontanals. Departamento de Musicología, Barcelona 1997
- Climent i Barber, Josep: Villancico barroco valenciano, Generalitat Valenciana, Consell Valencià de Cultura, València 1997
- Palacios Garoz, José Luis: El último villancico barroco valenciano, Publicacions de la Universitat Jaume I, Castelló de la Plana 1995
- Soler i Ramos, Antoni
- Capdepón Verdú, Paulino: Villancicos, Sociedad Española de Musicología, Madrid 1992-1996
- Ezquerro Esteban, Antonio: Villancicos aragoneses del siglo XVII: de una a ocho voces, Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Institución Milà i Fontanals. Departamento de Musicología, Barcelona 1998
- Ezquerro Esteban, Antonio: Villancicos policorales aragoneses del siglo XVII: de una a ocho voces, Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Institución Milà i Fontanals. Departamento de Musicología, Barcelona 2000
- Guerrero, Francisco
- García Julbe, Vicente
- Querol i Gavaldà, Miquel: Opera omnia, vol. I: canciones y villancicos espirituales..., Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Instituto Español de Musicología, Barcelona 1955-1957
- Rifé i Santaló, Jordi: Els villancets d’Emmanuel Gònima (1712-1792): un model de la transició musical del barroc al preslassicisme a la Catalunya del segle XVIII, Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 1993
- Rusiñol i Pautas, Maria del Carme: Els villancets de Melcior Juncà: contribució al seu estudi a la música catalana del segle XVIII
- Lambea i Castro, Marià: Los villancicos de Joan Pau Pujol (*1570-+1626): contribución al estudio del villancico en Catalunya en el primer tercio del siglo XVII, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 1999