D’origen popular, esdevingué una de les formes musicals i poètiques cultes més importants de la Itàlia de l’Edat Mitjana. El mateix nom ja anuncia el seu caràcter de cançó dansada. Al segle XIV, la seva estructura era similar a la del virelai francès: una estrofa o stanza, formada per dos piedi i una volta, emmarcada al començament i al final per una tornada o ripresa. En general cada part constava de dos versos ritmats. De la primera generació de compositors italians del segle XIV -Jacopo di Bologna, Giovanni da Cascia, Donato de Florentia i Vincenzo da Rimini, entre d’altres- es conserven més de 400 ballate a una sola veu. Però quan realment prengué rellevància com a forma polifònica fou a partir d’aquest període. A partir del 1365 n’aparegueren a dues veus i més endavant també a tres, en un clar paral·lelisme amb el madrigal. Un dels grans representants del gènere fou Francesco Landini. En les ballate a dues veus -molt similars al madrigal- ambdues tenen el mateix text, tot i que també és possible la combinació d’una veu cantada i una altra d’instrumental. Les ballate a tres veus poden ser de tres menes: dues parts vocals, cantus i tenor, combinades amb un contratenor instrumental; totes tres parts vocals, i una part vocal com a cantus, acompanyada de dues d’instrumentals.
f
Música