Fou la primera forma de la poesia italiana profana a la qual se li aplicà música polifònica. Es tracta d’un dels gèneres de la polifonia profana de l'ars nova italiana del Trecento, juntament amb la ballata i la caccia. Cal no confondre’l amb el madrigal del segle XVI. La seva etimologia és confusa i hi ha diverses teories sobre l’origen del terme. Generalment estan escrits a dues veus. Excepcionalment, especialment en la darrera generació, es troben madrigals a tres veus. Tingué una gran eclosió vers 1340-50 i arribà a ser el gènere hegemònic en els compositors de la primera generació del Trecento. Més tard la ballata agafà el relleu al madrigal pel que fa a les preferències dels compositors. La seva temàtica acostumava a ser pastoral, amorosa o satírica. El text és format per dues o tres estrofes de tres versos rimats (terzetti), usualment hendecasíl·labs, seguides d’un ritornello de dos versos de mètrica i música diferents. L’esquema mètric és del tipus: aba aba cc, o bé abb cdd ee. Usualment la veu superior és molt més dinàmica i hi ha passatges molt ornamentats, especialment als finals. Entre els músics que cultivaren el madrigal sobresurten Giovanni da Cascia, Jacopo da Bologna i Francesco Landini.
m
Música