N’havien estat precedents F. Provenzale i A. Scarlatti, en escriure la primera veritable opera buffa (Il trionfo dell’onore, 1718). El desenvolupament de l'opera seria al segle XVIII segregà les escenes còmiques de la resta de l’obra i les confinà als entreactes. Amb el nom d'intermezzi, aquestes escenes es convertiren en una mena d’obra còmica curta -dins d’una de seriosa, més llarga- que a poc a poc s’interpretà independentment. La més famosa fou La serva padrona (1733), de G.B. Pergolesi, situada originalment entre els actes de la seva opera seriaIl prigionier superbo i representada com a peça independent a molts llocs (a Barcelona, el 1750). A París, l’any 1752, el seu èxit promogué l’anomenada Querelle des Bouffons. Més tard l'opera buffa, com a òpera cada cop més desenvolupada, en dos actes, esdevingué un dels elements més importants de l’Escola Napolitana, amb autors com G. Paisiello (Il barbiere di Siviglia, 1782), D. Cimarosa (Il matrimonio segreto, 1792), V. Fioravanti (Le cantatrici villane, 1799) i G. Rossini (L’italiana in Algeri, 1813; Il barbiere di Siviglia, 1816), secundat més tard per G. Donizetti (L’elisir d’amore, 1832; Don Pasquale, 1843). El Romanticisme menystingué l'opera buffa, però G. Verdi en deixà un exemple esplèndid en Falstaff (1893) i G. Puccini un altre en Gianni Schicchi (1918).
f
Música