L’origen del gènere està marcat per la influència de la ballad opera anglesa, com és el cas de The Beggar’s Opera ('L’òpera del captaire', 1728), de John Gay i J.C. Pepusch, representada a Alemanya al principi del segle XVIII. La traducció i representació d’una altra ballad opera, The Devil to Pay(1731), de Charles Coffey, interpretada a Berlín el 1743, influí encara més en el naixent singspiel. La reelaboració de la música d’aquesta obra realitzada per Johann Georg Standfuss per a oferir-la a Leipzig el 1752, on obtingué un èxit immens, impulsà la presentació d’obres semblants efectuades per imitadors. Originalment el singspiel era interpretat per actors amb habilitat per cantar però no per cantants professionals. El poeta Christian Felix Weisse, llibretista d’alguns dels primers singspiele, adoptà també convencions provinents de l'opéra-comique francesa, de compositors com A.E.M. Gretry o N.M. Dalayrac. La influència de l'opera buffa italiana fou així mateix determinant en l’adopció d’algunes formes musicals i en l’estil burlesc d’alguns dels seus personatges. Entre els autors més destacats de les primeres generacions hi ha Johann Adam Hiller, que fou un dels compositors que contribuí a fixar algunes de les característiques essencials del gènere, i els seus successors Georg Benda, que compongué obres d’ambientació exòtica i oriental, i Christian Gottlob Neefe, autor de Die Apotheke ('La farmàcia', 1771) i Amors Guckkasten (1772). Tampoc no fou indiferent a la creació de singspiele un compositor de la talla de F. Haydn, sovint més conegut per les seves aportacions a la música simfònica i instrumental que no pas a la teatral. Aquest nou gènere de teatre musical alemany també despertà l’interès de Goethe, autor del text de diversos singspiele, als quals posaren música diferents compositors de la seva època i altres de posteriors. Cal destacar-ne Claudine von Villabella(1774) o Scherz, List und Rache(1784). A Viena, el gènere fou afavorit per la protecció de l’emperador Josep II. Particularment destacada fou la contribució de W.A. Mozart, amb dues obres mestres com són Die Entführüng aus dem Serail ('El rapte del serrall', 1782) i Die Zauberflöte ('La flauta màgica', 1791), que sobrepassaren de molt la importància donada habitualment a la música en aquest gènere. També del final del segle XVIII són els singspiele de Karl Ditters von Dittersdorf. La influència del singspiel, contraposat a les representacions d’òpera italiana, contribuí decisivament al desenvolupament de l’òpera alemanya a partir del Fidelio de L. van Beethoven i de les obres de C.M. von Weber i F. Schubert. Al segle XIX el gènere fou conreat per compositors com E.T.A. Hoffmann i A. Lortzing, però la seva importància decaigué progressivament a partir de la consolidació de les grans òperes alemanyes de R. Wagner i l’aparició de l’opereta, d’influència francesa, amb la qual té molts punts en comú, cosa que de vegades fa difícil de determinar la frontera estilística entre tots dos gèneres. Al segle XX hi hagué alguns intents de recuperació del singspiel, però no passaren, en general, d’experimentals. El seu esperit perviu, però, en els treballs que signaren Bertolt Brecht i Kurt Weill, que acaben connectant aquest gènere amb la comèdia musical.
Bibliografia
- Bauman, T.: North German Opera in the Age of Goethe, Cambridge University Press, Cambridge/Nova York 1985
- Gruenter, R., ed.: Das deustsche Singspiel im 18. Jahrhundert, C. Winter, Heidelberg 1981
- Koch, H.: Das deutsche Singspiel, Metzler, Stuttgart 1974
- Rubsamen, W.: Mr. Seedo, Ballad Opera and Singspiel, dins Miscellánea en homenaje a Mons. Higinio Anglés, Barcelona 1958-61