En la nostra cultura, els instruments més coneguts d’aquesta família són la flauta travessera i la flauta de bec. En ser dirigit contra el bisell -amb els llavis o des d’un canal -, l’aire produeix ‘sons eòlics’, als quals s’afegeixen els ‘sons d’escletxa’, generats per l’aire en sortir per una obertura petita -els mateixos llavis del flautista o el canal-. La combinació d’ambdues vibracions produeix el so inicial, el qual, un cop tramès a l’aire de l’interior del tub -que actua d’amplificador i estabilitzador del to-, es convertirà en un so potent i estable.
Les flautes més primitives foren construïdes amb finalitats màgiques i religioses. Els primers instruments coneguts del Paleolític (fa 20.0000) estan representats per xiulets senzills que poden produir sons individuals i algun harmònic per sobrepressió. En aquests instruments ja apareixen les dues formes principals de dirigir l’aire contra el bisell: directament amb els llavis o mitjançant un canal rígid. La primera definirà diferents tipus basats en la manera com està tallat el bisell: sense osca (nay); amb osca rectangular (quena), triangular, ovoidal, obliqua, etc.; amb forat lateral (flauta travessera). Malgrat la seva senzillesa, també es consideren flautes els xiulets gegants de més d’un metre de llarg (flautes de Nova Guinea). Tot i això, el terme flauta, pròpiament dit, s’aplica a instruments dotats de majors possibilitats de modulació dels sons basades en els principis següents:
a) Alteració contínua de l’altura del so deguda a les variacions de la pressió de l’aire, que dona com a resultat una mena de glissando (la nota de bisell força el ressonador a seguir la variació).
b) Alteració discontínua de la freqüència en tapar o destapar forats practicats al tub. El so varia en funció de la distància del forat al bisell (L). Si s’obre un forat, es canvia la L i la longitud d’ona (2L) resultant, que donarà una freqüència (F) de vibració igual a c/L, en la qual c és la velocitat de propagació del so (340 m/s aproximadament).
c) Alteració discontínua de l’altura del so en variar la pressió de l’aire. Quan es bufa amb més força, el so -sia la nota fonamental del tub o un dels seus harmònics- salta cap a un harmònic més agut, ja que en modificar la velocitat de l’aire es força l’instrument a canviar de mode de vibració.
Les flautes s’han construït amb tota mena de materials naturals (os, ivori, fusta, canya, pedra) i artificials (ceràmica, vidre, metall i plàstics), encara que es pot considerar mínima la influència de la qualitat del material en el so.
L’any 1914, Erich von Hornbostel i Curt Sachs, basant-se en els principis de funcionament exposats anteriorment -a més de la manera com l’aire incideix sobre el bisell, la forma del tub i els recursos de modulació-, van classificar les flautes i els xiulets dins el punt 42 (instruments de vent pròpiament dits) de la seva classificació general dels instruments (classificació Hornbostel-Sachs).
Bibliografia
- Agricola, M.: Musica Instrumentalis Deudsch, Wittenberg 1528
- Baines, A.: Musical Instruments, Londres 1961
- Baines, A.C.: Woodwind Instruments and Their History, Londres 1957
- Diderot & D’Alembert: Encyclopèdie, París 1767
- Donnington, R.: The Instruments of Music, Londres 1949
- Donostia, J.A.: Instrumentos de música popular española. Terminología general. Ensayo de clasificación, "Anuario Musical" II, Barcelona 1947
- Garcia, L.: Rôle de l’embouchure dans la sonorité des flutes à encoche, Université Paris VI, París 1996
- Marsenne, M.: Harmonie Universelle, París 1636
- Moeck, H.: Typen europäischer Blockflöten in Vorzeit, Geschichte und Volksüberlieferung, Celle 1967
- Praetorius, M.: Syntagma Musicum, Wolfenbüttel 1619
- Sachs, C.: The History of Musical Instruments, Nova York 1968
- Solum, J.: The Early Flute, Oxford 1995
- Virdung, S.: Musica Getutscht, Basilea 1511
Complement bibliogràfic
- Escalas i Llimona, Romà: Mètode escolar per a música de flauta: tècnica preliminar de la flauta dolça soprano, Ediciones Quiroga, Madrid 1974
- Beltran i Fernández, Josep Maria: Método de flauta, Antonio Romero editor, Madrid 1866
- Escalas i Llimona, Romà: Flauta dulce soprano (y tenor): técnica básica elemental, Ediciones Quiroga, Madrid, Barcelona 1972