La presència d’un acompanyament implica l’existència d’una part principal que ocupa el primer pla en la percepció de l’oient. Consegüentment, a fi de no dificultar-ne la percepció i de mantenir-se en un segon pla, l’acompanyament hi subordina les seves característiques harmòniques, ritmicomètriques, figuratives, dinàmiques, expressives, etc. Això no exclou, però, que pugui passar, momentàniament, a un primer pla, com per exemple quan la veu principal té silencis.
L’acompanyament té un caràcter subordinat però no és superflu i, a més d’estar al servei de la part principal, la complementa, tot enriquint-la. Aquest complement pot ser de tipus harmònic -explicita l’harmonia natural de la melodia, encara que de vegades també li afegeix complexitat i refinament-, rítmic -omple els buits rítmics que pugui tenir la part principal, clarifica la mètrica o enriqueix els patrons rítmics-, tímbric -en el cas en què l’acompanyament sigui a càrrec d’un instrument diferent al de la part principal-, contrapuntístic -oposa a la part principal una melodia secundària, o més d’una- o expressiu -potencia el caràcter i clima de la part principal i, en el cas de les cançons, aporta elements simbòlics o descriptius-.
Els tipus més comuns d’acompanyament són: l’acompanyament en estil coral, on totes les veus presenten els mateixos valors que la veu principal i donen lloc, d’aquesta manera, a una textura homofònica (és el cas de moltes harmonitzacions de cançons populars); l’acompanyament en estil figurat, que fa ús d’una figura ritmicomelòdica en valors generalment més ràpids que els de la part principal (arpegis, baix d’Alberti, motiu d’acompanyament); i l’acompanyament en estil contrapuntístic, que consisteix a oposar diferents contrapunts a una melodia principal (és el cas dels preludis corals de J.S. Bach en què la part principal, constituïda per la melodia del coral, és acompanyada per contrapunts en les altres parts). Un mateix acompanyament pot pertànyer alhora a més d’un d’aquests tipus.
L’acompanyament pot estar totalment determinat -com és el cas d’un baix d’Alberti en una sonata clàssica-, parcialment determinat -com és el cas d’un baix continu en una obra barroca- o simplement no previst -com picar de mans de manera espontània mentre es canta una melodia popular-. El concepte d’acompanyament és aliè a estils que no presenten una jerarquia entre les seves parts i, per tant, es considera de difícil aplicació al cant gregorià, la polifonia antiga i nombrosos estils de música oriental i africana (melodia acompanyada). També és difícil distingir-lo, sobretot a partir del segle XIX, en gèneres dels quals suposadament és un element constitutiu, ja que resulta problemàtic afirmar que l’orquestra acompanya el solista en un concert de Brahms o el cantant en una òpera de Wagner.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Lluquet, G.: Nuevo método para el arte de acompañar en la guitarra, Casa Lluquet, Valencia
- Ximenes, Maria Teresa: Acompañamiento: bajo cifrado, improvisación y lectura al piano, Editorial M.F., Barcelona 1991
- Fernández Juvany, Miquel: Del arte del acompañamiento, para guitarra, el autor, Mataró, Barcelona 1988
- Minguet i Irol, Pau: Reglas, y advertencias generales para acompañar sobre la parte con la guitarra, clavicordio, organo, arpa, cithara, ó qualquir otro instrumento... recopiladas de las obras de Gaspar Sanz, Joachin Ibarra, Madrid ~ 1754