D’etimologia incerta, el mot s’utilitzà a partir del segle XVIII, tot i que fou moda en temps de G. Rossini. Per a aquest compositor, seguint l’antiga tradició de l'aria da capo, la primera exposició s’havia de cantar tal com estava escrita, però el cantant podia afegir ornamentacions a la repetició. Durant el segle XIX el terme s’usà de forma habitual per a anomenar la brillant secció final d’una ària o d’un concertant vocal a les òperes italianes.
f
Música