Per extensió, acuïtat mitjana d’una obra, d’un instrument, etc. Atès que, molt sovint, les notes extremes de l'àmbit d’una melodia (d’una part vocal o instrumental, d’un fragment, etc.) poden ser molt poc freqüents -excepcionals, fins i tot-, a l’hora de determinar la seva alçada o acuïtat mitjana és necessari desestimar fins a un cert punt la importància d’aquestes notes i fixar l’atenció en el conjunt de les emprades més sovint. D’aquí que l’àmbit d’una melodia no sigui una informació suficient per a determinar-ne la tessitura. Així, per exemple, la tessitura de la part de tenor d’una obra (una òpera, una cantata, etc.) pot ser més o menys aguda que la d’una altra encara que l’àmbit d’ambdues sigui exactament el mateix.
A més de servir per a comparar fragments de música entre ells, la tessitura és extremament útil a l’hora de descriure còmodament els diferents tipus de veus o els diferents membres d’una mateixa família d’instruments. Per a fer-ho, s’empren les categories relatives sopranino, soprano, mezzosoprano, contralt, tenor, baríton, baix i contrabaix, que, de més agut a més greu, permeten fixar la tessitura relativa de les veus o dels instruments. El violí i la viola, per exemple, són els membres de tessitura soprano i contralt de la família del violí; el flautí és, de fet, una flauta travessera sopranino, etc. Molts instruments no tenen nom propi i són designats amb la tessitura que els correspon afegida al seu nom familiar: saxòfon soprano, saxòfon tenor, flauta de bec contralt, flauta de bec baixa, etc. Anàlogament, en la descripció dels jocs de l’orgue s’usa la tessitura per a aclarir que, d’un mateix joc, n’hi ha de diverses mides o talles. En aquest cas, la tessitura no s’expressa amb les categories anteriors sinó per la longitud del tub més llarg mesurada en peus: principal de 8', principal de 4', flautats en les tessitures de 8’ i 16', etc.
Malgrat tot el que s’ha dit, en èpoques diferents, o segons l’autor que el defineix, el terme tessitura (en italià, literalment, textura, teixit) ha estat entès -i encara s’entén- de diverses maneres. En el seu Diccionario Técnico de la Música (1892-95), Felip Pedrell defineix tessitura (en italià) com a "límites de la extensión propia de cada voz o de cada instrumento", equiparant pràcticament el seu significat amb el d'extensió. Aproximadament d’aquesta mateixa manera el defineix el Dizionario Enciclopedico Universale della Musica e dei Musicisti (1984), que dirigeix Alberto Basso, tot i que estén la definició fins a englobar-hi també "l’estensione di una composizione di genere vocale", és a dir, l’àmbit d’una composició vocal. Són molts, però, els autors que encara fan més extensiva aquesta definició per tal de poder-hi incloure la música instrumental. Encara en aquesta mateixa línia, caracteritzada per entendre la tessitura com "un conjunt de notes" (siguin les d’un instrument, les d’una veu o les d’una obra o una part), se situen aquells que la defineixen com el conjunt de les notes d’una melodia -un subconjunt de l’àmbit, de fet- que, atesa la seva freqüència d’ús, són rellevants per a determinar-ne l’alçada o acuïtat mitjana. Com a conseqüència lògica, molts d’aquests autors contraposen tessitura (conjunt de les notes més freqüents d’una melodia) a àmbit (conjunt de totes les notes d’una melodia).
Finalment, altres autors -entre els quals el d’aquest article- entenen la tessitura no com un conjunt de notes sinó com una propietat d’aquest conjunt, concretament la seva alçada o acuïtat mitjana.