Com que la música profana és pràcticament desconeguda, el terme designa particularment el cant litúrgic de l’Església ortodoxa grega -les Esglésies ortodoxes de tradició eslava tenen un altre sistema musical-. La música bizantina és vocal, i, malgrat que l’orgue no fou desconegut a la cort imperial, el cant eclesiàstic fou sempre vocal i monòdic. Només modernament, per influència occidental, ha estat introduïda la polifonia, rebutjada pels ambients restauradors del cant litúrgic tradicional. Per contra, la melodia del solista (protopsaltes) o del cor és acompanyada per l'ison a boca closa, sobre la tònica, que és una mena de pedal. La notació primitiva era ecfonètica, basada en antics signes prosòdics i destinada a la lectura declamada dels llibres sagrats. Les melodies dels himnes i les peces de cant, transmeses oralment, començaren a ser posades per escrit amb un sistema de notació a partir del segle X.
La història de la notació es divideix en tres períodes: notació paleobizantina (segles X-XII), mediobizantina o hagiopolita (segles XII-XV) i tardobizantina o psàltica (segles XV-XIX), que és encara l’actual, amb les reformes fetes per Joan Cucuzelis al segle XIV i per Crisant al segle XIX. La notació bizantina no té pautes com l’occidental. Els neumes indiquen l’interval de cadascun d’ells (ascendent o descendent) respecte de l’anterior. Els neumes ascendents són: olígon, oxia, petastí, kúfisma, pelaston, kéntima, kentímata i hipsilí. I els descendents: apóstrofos, síndesmi, elafron, hiporroí i khamilí.
Les notes són designades amb noms monosil·làbics corresponents a les set primeres lletres de l’alfabet grec combinades amb una vocal o una consonant, segons el cas: Pa (a), Bu (b), Ga (g), Di (d), Ke (e), Zo (z), Ni (h), [Pa (a)], que equivalen a: re, mi, fa, sol, la, si, do, [re]. En la música bizantina cada nota val un temps base, però alguns signes rítmics, a sobre o a sota dels signes d’interval, indiquen la variació d’aquest temps base, dividint-lo o allargant-lo. El cant bizantí coneix vuit modes o tons, quatre d’autèntics i quatre de plagals. Sobre aquests tons fou compost el llibre anomenat Októekhos, que conté els cants de l’ofici per a tota la setmana, que es van repetint cíclicament durant l’any, llevat dels temps de quaresma i Pasqua. Les principals formes poètiques i de cant són: el tropari, el kontàkion i el cànon. Altres denominacions responen a característiques particulars o al lloc que ocupen en l’ofici: hirmós, idiomel, katavasía, apolytíkion, stikhiron, etc. Entre els antics himnògrafs destaquen, entre altres, Romà el Melode i Anastasi (segles V-VI); Andreu de Creta, Sofroni de Jerusalem i Germà de Constantinoble (segle VII); Joan Damascè i Cosme de Màiuma (segle VIII); i Teodor Estudita i Josep l’Himnògraf (segle IX). També compongueren himnes els emperadors Lleó VI el Filòsof (886-913) i el seu fill Constantí VII Porfirogènit (913-959). Els principals manuscrits de música bizantina, així com els estudis relatius, són publicats en la col·lecció "Monumenta Musicae Byzantinae", editada a Copenhaguen.