Està format per una barra metàl·lica, doblegada en forma de U, i un mànec del mateix material. En ser colpejat un dels extrems de la barra doblegada produeix un so de gran puresa harmònica i d’intensitat gairebé constant, però tan petita que per a percebre’l s’han d’acostar els extrems de la barra a l’orella; també es pot posar en contacte el mànec amb els ossos del cap. Aquestes característiques del so, juntament amb la solidesa, les petites dimensions i l’estabilitat als canvis de temperatura i humitat, fan del diapasó una eina molt útil com a patró freqüencial. Acostuma a estar afinat a 440 Hz, que és la freqüència establerta per al la3. La solidesa s’aconsegueix utilitzant un aliatge inoxidable i poc mal·leable. La puresa harmònica és determinada per la geometria de la barra, que té un segon mode de vibració a una freqüència entre sis i set vegades la freqüència fonamental (és a dir, entre un mi6 i un sol6) i d’una amplitud molt petita respecte a la fonamental quan la vibració és provocada colpejant un extrem de la barra contra una superfície una mica tova, com ara el cap o una articulació de la mà. Si es colpeja un dels extrems contra una superfície dura, com ara un metall o una pedra, el segon mode de vibració es fa més perceptible, i aquest mode augmenta d’una manera manifesta si es colpeja contra un cantell a un terç de la distància de l’enforcadura a l’extrem. L’aparell fou inventat per John Shore, trompetista de G.F. Händel i llaütista de la capella reial de Jordi I d’Anglaterra, en substitució dels petits xiulets (tuning pipes) que fins aleshores es feien servir. L’actual afinació la3 = 440 Hz data de la Conferència de la International Standarts Association que tingué lloc a Londres el 1939, i fou ratificada posteriorment per la recomanació de la mateixa institució el 1955 i el 1975.
El primer intent d’establir un patró per a l’afinació fou el de M. Praetorius, que el 1619 suggerí fixar el la3 a 425 Hz a fi i efecte d’evitar els problemes que causava la diversitat d’afinacions en els diferents instruments. Es conserva un diapasó de Händel amb un la3 = 422,5 Hz, que correspon al patró de Praetorius, bastant respectat durant els dos segles següents. Al començament del segle XIX començà una tendència, empesa sobretot pels instruments de metall, que feia apujar aquest patró per aconseguir efectes més brillants, fins que el 1859 una comissió impulsada pel govern francès, en la qual participaren H. Berlioz, G. Meyerbeer i G. Rossini, fixà el la3 a 435 Hz. La mateixa tendència a pujar el patró portà al ja esmentat acord del 1939. Tot i això, actualment continua aquesta tendència a apujar l’afinació, i diverses orquestres afinen amb un diapasó més alt (442 o 445 Hz). Paral·lelament, els intèrprets actuals especialitzats en música antiga utilitzen afinacions d’època, essent la més freqüent la del la3 a 415 Hz (aproximadament un semitò més baix que el la3 = 440). Els diapasons s’utilitzen sovint en la praxi mèdica per a estudiar el funcionament de l’oïda.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Esplà i Triay, Òscar: El diapasón, Comisaría Nacional de la Música, Madrid 1975