La majoria d’aquests compositors, de cultura bàsicament francesa i formació molt sòlida, treballaren a Itàlia durant els segles XV i XVI. La seva influència en la consolidació de l’estil musical renaixentista fou molt gran. Una bona part dels grans compositors del segle XV i també d’un període important del segle XVI pertanyen a la denominada Escola Francoflamenca. Molts d’ells provenien de les regions franceses d’Hainaut, Lieja i la Picardia. Els altres, cada cop més nombrosos i amb més pes específic, eren pròpiament flamencs. Tot i les diferències culturals dels seus respectius països d’origen, en la seva música prevalen els aspectes comuns, tant des d’un punt de vista tècnic com estilístic. Tots conrearen la polifonia contrapuntística, especialment de caràcter religiós, inclinaren el seu estil vers la igualtat en el tractament de les veus i els procediments imitatius, s’interessaren per la sonoritat plena, deixaren entreveure una tendència tonal en les seves obres i s’interessaren per la relació entre la música i el text. Amb el temps aquest estil polifònic es convertí, gràcies a la continuada migració de músics francoflamencs cap al sud, especialment a Itàlia, en l’estil internacional predominant en el ple Renaixement. La gran majoria dels compositors es formaren en les severes escoles catedralícies de ciutats com Lilla, Tournai, Lieja, Anvers, Bruges i, especialment, Cambrai. S’han proposat diverses fórmules per a dividir els compositors francoflamencs en generacions. Una de les més acceptades és la que els classifica en cinc generacions successives que abracen gairebé dos segles d’història musical. A la primera generació (1420-60), hi pertanyerien els compositors de l’anomenada Escola de Borgonya, molts d’ells originaris dels territoris del nord de França. Els noms més destacats són els de Gilles Binchois i Guillaume Dufay. La segona generació (1460-90) és la de Johannes Ockeghem i Antoine Busnois. La tercera (1490-1520) està marcada per la personalitat de Josquin Des Prés i inclou també noms com Jacob Obrecht, Hendrik Isaac, Jean Mouton, Antoine Brumel o Loyset Compère. Aquest fou, indubtablement, el moment de més esplendor i difusió de l’estil de l’Escola Francoflamenca a tot Europa. La quarta generació (1520-50) recull l’herència de Josquin Des Prés; en destaquen Jacobus Clemens non Papa, Jakob Arcadelt, Nicolas Gombert, Thomas Crecquillon o Adriaan Willaert. Finalment, la darrera generació francoflamenca (1550-1600), dominada per Roland de Lassus i Philippe de Monte, arriba fins els darrers anys del segle XVI i representa la culminació del Renaixement musical.
Bibliografia
- Bossuyt, I.: De Guillaume Dufay à Roland de Lassus: les très riches heures de la polyphonie franco-flamande, Cerf/Racine, Brussel·les 1996