Fou emprat per primer cop per G. Vasari referint-se als seguidors de Miquel Àngel, que pintaven a la maniera del mestre. En música s’aplica sobretot a l’escrita durant la segona meitat del segle XVI i principi del XVII per alguns autors italians. Aquest concepte historicoartístic fou introduït en l’estudi de la història de la música molt tardanament, a partir dels treballs previs en els camps de la història de la literatura i de l’art. El comú denominador de la música manierista és la focalització de l’interès musical en elements puntuals del discurs, en detriment de la concepció global de l’estructura musical. Això comporta elevades dosis d’intel·lectualisme, refinament i sensualitat i, en un altre sentit, una certa tendència a la superació de tota mena de convencionalismes. El concepte ha estat polèmic en la seva aplicació a l’art musical, i molts autors es resisteixen a reconèixer un estil o una època manierista en la transició del Renaixement al Barroc. Molt sovint, tan sols s’intenten aplicar mimèticament idees i principis extrets de la literatura o la història de l’art.
Des d’un altre punt de vista, es tracta sobretot d’una categoria cronològica que permet encabir-hi alguns compositors que, tot trencant amb el classicisme propi de la polifonia del segle XVI, no poden ser adscrits al nou estil barroc. La millor definició i explicació del concepte aplicat a la música ha estat fet per Maria Rika Maniates en el llibre Mannerism in Italian Music and Culture, 1530-1630 (Manchester, 1979). Els principals autors representants d’aquesta tendència són Philippe de Monte, Adriaan Willaert, Cipriano de Rore i Carlo Gesualdo. El gènere on millor són detectables els trets manieristes és el madrigal italià.