El primer que emprà el terme camerata per a referir-se al cercle de Bardi fou G. Caccini, en la seva dedicatòria de la partitura del drama mitologicopastoral Euridice -considerat com una de les primeres òperes- al comte Giovanni Maria Bardi. Aquest cercle, anomenat també Camerata dei Bardi, fou integrat per l’humanista Vincenzo Galilei, pare del savi Galileo Galilei, els músics Jacopo Peri i l’esmentat Giulio Caccini, i el noble i afeccionat a la música Piero Strozzi, entre d’altres. Galilei, en col·laboració amb Girolamo Mei, fou el principal responsable de l’estudi de diversos documents sobre la música de l’antiga Grècia. Entre tots es proposaren recuperar l’estil dels espectacles grecs, convençuts que aquests eren totalment cantats. Galilei descriví aquest estil en l’obra Dialogo della musica antica et della moderna (1581), on argumentà que el més adequat per a la declamació no era la textura polifònica pròpia de la música renaixentista, sinó el cant monòdic, ja que les paraules havien de ser acompanyades per una única melodia que donés rellevància als sentiments continguts en el text. Aquest procediment rebé el nom de "parlar cantant" i la forma de representació dramàtica fou denominada stile rappresentativo. Aquest estil determinà el futur desenvolupament d’un nou gènere musical: l'opera in musica, una obra teatral amb música. La primera opera in musica representada fou Dafne, amb música de Jacopo Peri i Jacopo Corsi, basada en un poema pastoral d’Ottavio Rinuccini (1562-1621) i estrenada a Florència el 1598.