A les ciutats italianes de Mòdena, Venècia i Bolonya, s’hi consolidaren tres escoles rellevants on florí la música instrumental de cambra durant aquest període. Això no obstant, la de Bolonya fou una de les més il·lustres pel que fa a la música de cambra per a violí. Tot i que l’Acadèmia Filharmònica de Bolonya tingué un paper important en la formació de l’escola, fou l’església bolonyesa de Sant Petroni la que s’erigí com a veritable centre impulsor de la música instrumental, ja que li atorgava una notable importància en els serveis religiosos. És per aquest motiu que s’anà confeccionant un repertori de sonates religioses. Aquesta escola, tot i que estigué associada a la producció d’obres sacres, contribuí també a forjar, d’una manera palesa, la sonata i el concert. Pel que fa als seus trets més característics, cal dir que feu evolucionar els dissenys de dansa cap a un llenguatge més estilitzat, s’hi emprà en major o menor mesura la textura contrapuntística i es començà a diferenciar la sonata da chiesa de la sonata da camera. M. Cazzati, mestre de capella de Sant Petroni des del 1657, fou l’artífex del corrent bolonyès; compongué les primeres obres per a trompeta i corda que conferiren un segell tímbric específic a aquesta escola. El seu alumne, G.B. Vitali, en fou un dels primers exponents. Altres compositors destacats de l’escola foren: G.B. Mazzaferrata (?-1691), G.A. Grossi, D. Gabrielli, G.A. Perti, G.P. Colonna (1637-1674), G.B. Bassani, G. Bononcini, P. degli Antoni (1639-1720) i G.C. Arresti (1619-1701). A. Corelli i G. Torelli aportaren els coneixements adquirits en l’esmentada escola a l’estètica del darrer Barroc.