El nom és pres del títol d’un Schauspiel de F. Maximilian Klinger escrit el 1776 (la seva traducció literal seria ’tempesta i impuls'), que A.W. Schlegel emprà per a definir la intencionalitat estètica d’unes obres literàries de J.W. Goethe i del seu cercle d’amistats. Si bé sembla que l’origen de l’expressió prové de l’irracionalisme religiós de J.K. Lavater, les ciències literàries se l’han fet seva per a agrupar una sèrie d’escriptors, com J.G. Herder, Goethe, J.H. Merck, J.M.R. Lenz, F.M. Klinger i F. Müller, entre d’altres, que mantingueren una posició crítica respecte a la Il·lustració oficial i que reivindicaren la subjectivitat com a font principal de coneixement. El terme passà a les ciències musicals per a descriure les manifestacions musicals del Classicisme amb una direccionalitat més gran cap a l’expressivitat i la intensitat de l’experiència musical. Encara que alguns musicòlegs com H.C.R. Landon han preferit el terme de crisi musical austríaca, Sturm und Drang continua designant les manifestacions profetitzadores del Romanticisme en l’àmbit musical. Entre les característiques destacables s’inclouen el conreu de dissonàncies brillants i el cromatisme, la preferència pel mode menor i l’ús d’intervals melòdics de gran extensió. Són obres que segueixen aquestes tendències el ballet Don Juan (1761), de C.W. Gluck, alguns melodrames de G. Benda, les òperes de W.A. Mozart Lucio Silla (1772), La finta giardinera (1774) i Idomeneo (1780-81), i les composicions de simfonistes com J.H. Rolle, G.J. Vogler, C. d’Ordóñez, J.K. Vanhal, a més de les obres de l’etapa simfònica de W.A. Mozart i de F.J. Haydn, i les de figures com C.P.E. Bach. Malgrat aquesta aparent correspondència entre literatura i música, el cert és que l’ús del terme aplicat en música no deixa de crear una certa confusió.