Encara que l’expressió s’adapta més clarament a la literatura, les arts plàstiques i el cinema, també ha estat utilitzada per a referir-se a la música del període. El realisme socialista s’establí com a doctrina oficial en el primer congrés de la Unió d’Escriptors Soviètics de l’any 1934, i es proposava reflectir i exaltar la vida i l’activitat de les masses treballadores, amb un to alhora èpic i pedagògic, i donar testimoni dels grans fets històrics vinculats amb la Revolució d’Octubre i l’establiment del socialisme, incloent-hi el culte als herois revolucionaris i als dirigents polítics. El llenguatge havia de ser fàcilment accessible per al poble i estar, per tant, lliure de vel·leïtats formalistes i avantguardistes. Pel que fa a la música, aquesta política afavorí l’aparició d’obres amb temes i títols com Cançó de Stalin (A. Khačaturjan, 1937) o Cantata per al 20è Aniversari de la revolució d’Octubre (S. Prokof’ev, 1937, sobre textos de Marx, Lenin i Stalin). El llenguatge de la música havia de ser comprensible i evitar l’intel·lectualisme de les tendències modernes. El resultat fou el manteniment de la tonalitat i de les formes tradicionals en un ventall estilístic que anava des de la imitació dels grans mestres russos del final del segle XIX fins a un neoclassicisme anàleg al d’alguns compositors occidentals coetanis.
Un dels fets històrics que més clarament il·lustren el conflicte que alguns músics visqueren entre les seves necessitats artístiques i les tesis oficialistes és l’atac del gener del 1936 contra D. Šostakovič des de les pàgines de "Pravda", òrgan oficial del PCUS. Un article anònim (es creu que inspirat directament per Stalin) criticava amb gran duresa l’òpera Lady Macbeth del districte de Mcensk: "L’oient es veu sobtat per dissonàncies deliberades, per un confús corrent de sons [...] fragments de melodia, l’inici d’una frase musical enfonsen, emergeixen de nou i desapareixen en un cridaner i grinyolant estrèpit [...] seguir aquesta música és molt difícil, recordar-la impossible." L’autor de l’escrit oposava explícitament el "realisme socialista" al "groller naturalisme" de la música de Šostakovič per a l’òpera i acabava assenyalant com a lògic l’èxit que Lady Macbeth estava tenint a l’estranger, ja que satisfeia "els perversos gustos de la burgesia".
Aquest fet i altres de semblants, així com rehabilitacions posteriors que també afectaren Prokof’ev i altres compositors, es produïren, però, en el marc de les fluctuacions d’una política cultural que també afavorí la creació musical concedint als compositors pensions i ajuts econòmics. Šostakovič gaudí la major part de la seva vida del respecte i el suport de les autoritats, que posaren a la seva disposició tots els recursos necessaris per a l’estrena i difusió de les seves obres. L’evolució del seu llenguatge musical hauria estat sens dubte diferent en unes altres circumstàncies, però també sembla clar que les seves inclinacions naturals (com passà en el cas de Prokof’ev) eren, en gran part, afins amb allò que el règim soviètic li exigia.