música electrònica

f
Música

Música que utilitza com a fonts sonores generadors de freqüències (ones sinusoidals, ones quadrades, ones triangulars, ones en dent de serra, soroll blanc), té com a suport la cinta magnètica i es reprodueix per mitjà d’altaveus.

El primer estudi de música electrònica es creà a la Ràdio de Colònia el 1951 i fou concebut a partir de les investigacions de W. Meyer-Eppler, de la Universitat de Bonn. En fou el primer director Herbert Eimert, que s’envoltà de joves compositors, en un principi estrictament dodecatònics, com ara K. Stockhausen, H. Pousseur i K. Goeyvaerts, als quals més tard s’afegiren G.M. Koenig, B. Hambraeus, F. Evangelisti, M. Kagel i G. Ligeti.

Durant un temps hi hagué competència entre la música concreta i la música electrònica. La música concreta restà un patrimoni de Ràdio França, mentre que l’expressió música electrònica es reservava per a la música que feia servir la cinta magnètica com a suport de producció musical, utilitzant fonts sonores electròniques i sons preenregistrats. Aquesta distinció es mantingué fins que el 1959 s’arribà a la convenció d’anomenar músicaelectroacústica totes les músiques amb suport de cinta magnètica.

El factor més important de la música electrònica és el pas del fenomen físic al fenomen musical, durant el qual s’identifiquen: les freqüències, amb les notes o altures; els timbres, com a conjunt format per una freqüència fonamental i unes freqüències harmòniques (múltiples de la primera) o inharmòniques; i l’envolupant, com a presència del so al llarg del temps, amb un atac (generalment amb presència de soroll blanc), un estat permanent (timbre pròpiament dit) i un període d’atenuació, cosa que és vàlida tant per a la freqüència fonamental com per a cadascun dels harmònics.

Avui hi ha un nou concepte, la música electrònica en directe (life electronic music o life electronics), que utilitza en concerts sintetitzadors, transformadors de so en temps real i materials preenregistrats, en conjunció amb instruments musicals, tot plegat amplificat i difós per altaveus.

Bibliografia
  1. Davies, H.: International Electronic Music Catalog, MIT Press, Cambridge (Mass.) 1968
  2. Eimert, H.: ¿Qué es la música electrónica?, Nueva Visión, Buenos Aires 1959
  3. Eimert, H.: Die elektronische Musik, Universal Edition, Viena 1961
  4. Kaegi, W.: Was ist elektronische Musik, Orell Füssli, Zuric 1967
  5. Meyer-Eppler, W.: Elektrische Klangerzeugung, Bonn 1949
  6. Prieberg, F.K.: Versuch einer Bilanz der elektronischen Musik, Rohrdorfer Musikverlag, Freudenstadt 1980