Exemple 1 - M.F. Armstrong i H. Ludlow: Roll, Jordan, roll, Cabin and Plantation songs, ed. G.P. Putnam’s Sons, Nova York 1874
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Cada salm podia ésser cantat en diferents tonades; el saltiri, dels quals el més popular a les colònies fou el Bay Psalm Book (1640), en suggeria diverses que encaixaven amb la mètrica del text. El líder entonava línia a línia el text del salm, alternant amb les repeticions de la congregació. Un nou moviment religiós, conegut com el Great Awakening, que es desenvolupà a les colònies cap al 1730, provocà una demanda més gran de música per als serveis, la qual cosa comportà la incorporació dels himnes cantats, el text dels quals eren poemes religiosos. L’himnari més popular fou Hymns and Spiritual Songs, que havia publicat l’anglès Isaac Watts el 1707. Al principi del segle XIX, un segon moviment religiós, el Second Awakening, generà el que es conegué com a camp-meeting, un servei religiós a l’aire lliure, de diversos dies de durada i amb milers de participants, blancs i negres, de les diverses confessions protestants. La interpretació dels himnes per part d’aquestes grans masses corals era, segons testimonis de l’època, imponent. Els líders afegien estrofes i tornades als himnes oficials per tal que la gent pogués unir-se al cant. D’aquesta manera foren creant-se noves cançons, eren els himnes o cançons espirituals. La gent d’origen africà mostrava, a més de riques qualitats vocals, una major implicació i vehemència en els cants, de manera que tingueren més entitat en el desenvolupament del gènere i influïren sobre els cants de la gent d’origen europeu. A partir d’aquí es consideren per separat els espirituals blancs i els espirituals negres. Els primers es mantingueren amb poca evolució i, en la seva forma primitiva, se segueixen practicant de manera minoritària, transmesos per tradició oral o en himnaris amb una notació especial (shape-note hymnody). A cavall entre els segles XIX i XX, un nou moviment religiós generà la himnòdia gòspel blanca o gòspel blanc.
Els espirituals negres constitueixen una de les col·leccions més importants de la música folklòrica nord-americana. Des del principi de les colònies, i amb força diferències entre les del Nord i les del Sud, una gran part de la població negra estigué present en la instrucció i la pràctica religiosa. Els missioners aviat se sorprengueren de la facilitat musical mostrada pels esclaus, així com de la "mena de delit extàtic" amb què cantaven els salms. Els afroamericans no limitaven la interpretació dels cants al servei religiós. Podien reunir-se després de l’ofici formal i estar-se diverses hores pregant, ballant i cantant. Cap al final del segle XVIII, amb l’establiment de congregacions negres independents, els afroamericans fruïren d’una gran llibertat per a desenvolupar els seus propis himnaris i repertori de cançons. Molts dels espirituals negres foren versions dels himnes, que s’interpretaven amb diferents accentuacions rítmiques i transformacions melòdiques. L’exemple mostra la cançó espiritual negra Roll, Jordan, Roll (transcripció del 1874), en la qual s’observen valors rítmics sincopats i l’addició de la setena menor a l’escala major. Altres espirituals negres foren compostos combinant motius d’un o diversos himnes, i afegint tornades de gran força rítmica, creant-se, així, cançons enterament noves en la forma i en la música. Una altra classe d’espiritual fou l’homilètic, creat al llarg del sermó, on el predicador pujava gradualment el to de la veu, al temps que augmentava la tensió de les exclamacions dels assistents, com ara Amen, Glory, Hallelujah o Yes, Lord, fins que rompia el cant enmig d’una atmosfera amb gran càrrega emocional.
Després de l’abolició de l’esclavatge (1865), els espirituals es disseminaren per mitjà dels concerts oferts per cors d’estudiants de les primeres escoles universitàries per a negres, que recollien fons per a les seves institucions. Els primers, els Fisk Jubilee Singers de la Fisk University de Tennessee, tingueren un èxit fenomenal com a gran novetat arreu dels EUA a partir del 1871, i dos anys després realitzaren la primera gira europea. Cap al 1880 aparegueren els primers grups professionals que actuaren per tot el món. Alhora, però, els espirituals s’anaren deixant de cantar a les esglésies, especialment les urbanes, on, entrat el segle XX, foren substituïts per les cançons gòspel. Les formes primitives dels espirituals perduraren en esglésies rurals del sud, i se’n feren força enregistraments fonogràfics per a la Biblioteca del Congrés i diverses companyies discogràfiques.