És un fet d’acceptació general que la música ha acompanyat el gènere humà des d’un primer moment i que ha tingut un paper de la màxima importància en les seves activitats, tant laborals com lúdiques o militars. Ha passat el mateix pel que fa al ritual de tipus màgic o religiós. El potencial de la música a l’hora de predisposar per al joc, l’amor, la guerra o la pregària ha estat reconegut des de sempre. La capacitat hipnòtica d’un ritme repetitiu o d’una melodia bonica, el so exaltant de determinats grups instrumentals, l’estat de comunió amb els altres en el cant col·lectiu són experiències conegudes per tots i que han estat aprofitades per al culte religiós tant com per a qualsevol altre camp de l’activitat humana, si no més.
En la cultura occidental, durant segles s’ha fet una clara distinció entre música religiosa o sacra i música profana o mundana. Això, però, no vol dir que no hagi estat també posada en dubte. En cultures antigues o allunyades d’Occident, la diferència pot ser més discutible, o fins i tot impossible, per ser inadequades aquestes categories. El fet religiós pot estar tan imbricat en tots els aspectes de la vida quotidiana, que la música cantada o escoltada en qualsevol circumstància pot tenir eventualment una connotació religiosa. Moltes cultures atribueixen a la música un origen diví. Hesíode ho expressa així en la Teogonia: "De les Muses i d’Apol·lo l’arquer descendeixen els aedes i citaristes que hi ha sobre la Terra." La teoria musical antiga acostuma a donar un abast místic a les relacions sonores. Els pitagòrics atribuïen un significat transcendent al fet que els intervals consonants es corresponguessin amb proporcions de nombres enters. En la mesura en què el pensament d’aquella escola té una dimensió religiosa, es pot afirmar que fins i tot en la base més elemental de la música els homes han arribat a veure-hi un sentit religiós.
La Bíblia presenta Jubal, un descendent de Caín, com el "pare de tots els qui toquen la cítara i la flauta" (Gènesi, 4-21). No és, però, fins al capítol 15 de l'Èxode que s’esmenta per primera vegada un ús religiós de la música, quan els hebreus, dirigits per Moisès i Maria, entonen un càntic de lloança a Déu per haver cobert el faraó i el seu exèrcit amb les aigües del mar. Tota la Bíblia és plena d’al·lusions a la música i a la seva relació amb el culte a Déu. Molts dels seus textos (Salms, Càntic dels Càntics) provenen de música vocal o han servit, a més, de base a nombroses composicions posteriors. Els cants de la sinagoga i els Salms foren a l’origen del cant de les primeres comunitats cristianes, les quals continuaren donant una importància molt gran a la música en les seves cerimònies, importància que es mantingué al llarg dels segles en què es desenvolupà la música religiosa occidental, vinculada molt principalment al Cristianisme.
La manera com l’Església cristiana ha entès la relació de la música amb el culte no ha estat lliure d’ambigüitats. D’una banda hi ha la seva identificació (d’arrel grega) amb l’ordre i la virtut. "És cert que si complim els manaments del Creador i amb ment pura obeïm les regles que ell ha establert, llavors cada paraula que diem, cada pulsació de les nostres venes, està relacionada per ritmes musicals amb els poders de l’harmonia" (Cassiodor [490?-583]: Institutiones divinarum et humanarum litterarum). Però existeix també el reconeixement que la música pot servir per a manipular de forma conscient la ment dels homes i predisposar-los a respectar la doctrina: "Perquè, quan l’Esperit Sant veié que la Humanitat no estava inclinada cap a la Virtut i que érem indiferents a la vida correcta a causa de la nostra inclinació al plaer, què feu? Barrejà el gaudir de la melodia amb la doctrina perquè a través de l’amenitat i suavitat del so rebéssim sense adonar-nos-en allò que era útil de les paraules, d’acord amb la pràctica dels metges savis, els quals, quan donen els beuratges més amargs als malalts, sovint impregnen la vora de la copa amb mel" (sant Basili el Gran [330?-379]: Homilia sobre el Primer Salm).
Durant molt de temps, el corrent principal de la música occidental ha estat pràcticament dominat per la música religiosa. Els millors compositors i els desenvolupaments d’avantguarda semblen haver estat molt especialment vinculats amb l’Església. Això és en part veritat, i es correspon amb el fet que en l’Edat Mitjana, el Renaixement i el Barroc l’Església fou l’entitat més important en la promoció i el consum d’art. Amb tot, cal recordar que moltes novetats musicals aparegueren en la música culta després de ser conegudes ja en l’àmbit popular, en el qual no havien tingut, però, l’avantatge de la notació.
Religiós no significa necessàriament litúrgic. En qualsevol època ha existit un cos de música popular i culta de significat religiós sense que s’hagi utilitzat en les celebracions oficials de l’Església. N’és un exemple el Llibre Vermell de Montserrat, que representa una col·lecció de música religiosa però no litúrgica.
L’Edat Mitjana
El cant pla, un dels llenguatges musicals més sofisticats, sorgí d’una complicada gestació en què intervingueren els cants de la sinagoga i les tradicions ja existents als diferents països i regions d’Europa per on s’anà estenent el Cristianisme. Forma un complet repertori litúrgic amb misses (ordinari i propi) i música per a les diverses ocasions de l’ofici diví. Les primeres manifestacions de polifonia no improvisada foren elaboracions del cant pla com a formes d’embelliment per a festes particularment importants. Durant molt de temps s’escriví música polifònica per a parts concretes del propi o l’ordinari, que després es podien recopilar per a disposar de la música per a una missa completa. La Messe de Nostre Dame, de Guillaume de Machaut, fou el primer cas de missa escrita per un sol compositor amb la intenció d’assolir un tot musical unitari. Des de llavors, la missa (quasi sempre limitada a l’ordinari) ha estat un gènere central de la música religiosa (amb subgèneres diferenciats, com la missa de rèquiem). El motet, amb una llarga història com a gènere profà, esdevingué al segle XV un gènere sacre de la màxima importància, amb el qual els grans compositors de la polifonia clàssica -època daurada de la música religiosa- posaren música a parts del propi i de l’ofici diví.
Renaixement
Al principi del segle XVII, la diferència feta per C. Monteverdi entre prima i seconda prattica es correspon només en part amb la diferència entre música religiosa i profana (les Vespres del compositor pertanyen a la seconda prattica, malgrat ser una obra litúrgica). Però el cert és que, amb aquesta distinció, se certifica la consciència que l’estil de Palestrina, l'stile antico o stilus gravis, representa un model paradigmàtic de la música religiosa o, en tot cas, de la música d’església. Aquesta visió encara pot considerar-se parcialment vigent. Juntament amb el cant gregorià, és la base de tots els retorns a la suposada puresa primigènia de la música sacra que des de llavors han dut a terme les autoritats eclesiàstiques o els compositors.
Per a la confessió luterana, les melodies de coral tingueren un paper semblant al del cant gregorià. El seu simple cant harmonitzat o les més sofisticades elaboracions contrapuntístiques, entre les quals cal destacar les purament instrumentals (preludis corals, que tenen també el seu paral·lel en els organistes dels països catòlics), formaren part de la tasca diària dels compositors luterans. La cantata és la gran forma litúrgica luterana. En general, les altres confessions cristianes han donat un gran paper a la música, encara que els calvinistes l’eliminaren de les celebracions litúrgiques.
El Barroc
La introducció del llenguatge barroc en la música d’església, amb els seus trets concertants i el virtuosisme vocal i instrumental, dugué sovint a dures disputes sobre l’adequació de determinades músiques a la seva funció cultual (semblants a les sorgides al voltant de la polifonia renaixentista). Els compositors barrocs d’oratoris, misses i cantates acostumaven a no renunciar als recursos més interessants del gènere mundà per excel·lència, l’òpera. Quan s’ha volgut diferenciar el llenguatge de la música religiosa del de la profana, s’han trobat dificultats insalvables. J.S. Bach, que fou acusat a Arnstadt d’acompanyar els cants amb un contrapunt massa elaborat, utilitzà la seva música escrita per a cantates profanes per a compondre les cantates religioses, i el mateix passa amb les òperes i els oratoris de G.F. Händel. Durant el període barroc fou també molt important la música religiosa domèstica: per exemple es troben senzilles cançons sobre textos pietistes per a ser cantades amb acompanyament de baix continu (vegeu, per exemple, les contribucions de J.S. Bach al Musicalisches Gesang-Buch ['Cançoner'] de Georg Christian Schemelli).
Classicisme i Romanticisme
El llenguatge dels clàssics vienesos adaptà la música religiosa als principis del nou estil de sonata: les misses i els oratoris de Haydn, Mozart o Beethoven recolliren de la música simfònica o operística tot allò que era possible sense transgredir el que consideraren els límits de la dignitat de la música sacra. El segle XIX veié com el subjectivisme de l’art romàntic feia les obres religioses dels grans compositors més personals i idiosincràtiques, així com el fenomen dels retorns al passat: d’una banda, compositors com F. Mendelssohn revisqueren l’oratori a la manera de Händel o Bach, i de l’altra es produí el moviment cecilianista (eventualment amb representants tan il·lustres com F. Liszt o A. Bruckner), amb el qual es pretenia purificar d’elements mundans la música religiosa.
L’individualisme de l’art romàntic donà lloc a expressions no ortodoxes de sentiments religiosos i, naturalment, a l’aparició d’obres musicals volgudament religioses però que no foren acceptades com a tals per les autoritats eclesiàstiques o per la societat en general. Obres com les simfonies d’A. Bruckner semblen procedir d’una idea religiosa i probablement evoquen en l’oient sentiments d’aquest tipus tan intensos com ho poden fer les seves misses. Les obres de F. Liszt mostren una veritable obsessió per la religió i potser són un antecedent de l’estranya i pertorbadora barreja de misticisme i erotisme que es produeix en el Parsifal de R. Wagner, un "festival sacre" en paraules del compositor.
Segle XX
Al segle XX es produïren retorns a la puresa de l'stile antico i del cant gregorià, però les maneres d’acostar-se musicalment al fet religiós han estat cada vegada més diverses. La segona meitat del segle veié també com els moviments de la música popular folk i rock contribuïen a la litúrgia per tal d’atreure els joves. Els grans compositors del període tingueren actituds molt diferents, però tant I. Stravinsky (Missa, Canticum sacrum) com A. Schönberg (Die Jakobsleiter, ’L’escala de Jacob'), per citar dos casos, escriviren música important d’inspiració religiosa. En els compositors d’avantguarda pot destacar-se O. Messiaen per la religiositat present en cada nota de les seves obres. Els rèquiems de G. Ligeti i K. Penderecki són dues de les obres litúrgiques (encara que quasi mai utilitzades en una cerimònia real) més importants de les darreres dècades.
La importància que la religió ha tingut i continua tenint per a la humanitat fa que sigui present de moltes maneres en la producció musical de totes les èpoques. Molta música que suposadament és absoluta, o que pertany a gèneres aliens a la religió, pot imposar un significat religiós, fins i tot en casos en què el compositor no ho ha volgut conscientment. D’altra banda, les indicacions de caràcter religioso o religiosamente apareixen sovint en obres instrumentals (B. Bartók: Adagio del Concert per a piano i orquestra núm. 3; H. Berlioz: secció final del primer moviment de la Simfonia fantàstica). F. Mompou dona la indicació Lento litúrgico en la seva Cançó i Dansa núm. 5. És una demostració de com el sentiment religiós pot trobar-se en qualsevol tipus de música, i no necessàriament en la que en fa més ostentació.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Altisent i Domenjó, Miquel: Pío X y la música sagrada, Editorial Altés, Barcelona 1953
- Amer, Miquel: Reforma de la música religiosa, Amengual y Muntaner, Palma de Mallorca 1900
- Noguera i Balaguer, Antoni: Música religiosa, Palma de Mallorca 1899
- Rué i Rubió, Miquel: La reforma de la música religiosa, Diario de Gerona, Gerona 1900
- Guillamet i Coma, Ramon: Epítome de las disposiciones canónicas vigentes y reglas fundamentales de arte sobre la música sagrada, Tip. de F.Arís, Tarragona 1906
- Pius XI; Pius X: Constitució apostòlica i motu proprio sobre música sagrada, Editorial Balmes; Imp. Giró, Barcelona 1933
- Comes, Joan Baptista; García Julbe, Vicente; Palau i Boix, Manuel: Danzas del Santísimo Corpus Christi, Instituto Valenciano de Musicología, Instituto Alfonso el Magnánimo, Barcelona 1952
- Manual que conté totas las processons de rogativas, i altres que en diferents dias del any acostuma fer ab la solemnitat, que estila lo m. ille. capitol ab lo clero de la Santa Iglesia Cathedral de Vich, Francisco Generas, Barcelona 1771
- Anglès i Pàmies, Higini: Atti del Congresso Internazionale di Musica Sacra, Roma, 25-30 maggio 1950, Desclée Cie, Roma 1952
- Galbis López, Vicente; [et al.]: La imatge de la música en Sant Pius V: València, juny-octubre 1992, Música 92; Generalitat Valenciana; Museu Sant Pius V, València 1992
- Baldelló i Benosa, Francesc de Paula: Bibliografia a l’entorn del "Motu proprio" de Pius X sobre la música sagrada: 1903-1928, Barcelona 1928?
- Soler i Canals, Josep Maria; [et al.]: Cantem la nostra fe: ponències a les Trobades de Cant de Montserrat, Trobades de cant de Montserrat; Abadia de Montserrat, Barcelona 1988
- Vicente, Gil: Representación del auto de la Sibila Casandra [música de Antonio Planás], Archivo Histórico de la Ciudad, Barcelona 1941
- Crónica y Actas Oficiales del Tercer Congreso Nacional de Música Sagrada, Barcelona 21-24 noviembre 1912, Tall. tip. La Hormiga de Oro, Barcelona 1913
- Devesa, Daniel: Método breve y manual de canto litúrgico, Desclée y Cia., Roma, Tournai 1921
- Guillamet i Coma, Ramon: Lleis i regles de la música sagrada, Biblioteca Popular Litúrgica, Montserrat 1920
- Suñol i Baulenes, Gregori Maria: La missa cantada pe’ls fidels segons los desitjs del Papa Piu X, Desclée, Tournai 1910
- Claret i Clarà, Antoni Maria: Arte de canto eclesiástico y cantoral para uso de los seminarios, Imp. y lib. de D. Eusebio Aguado, Madrid 1861?
- Udina, Antoni: Participación en la misa y música sagrada: prontuario práctico de la Instrucción de 3 de septiembre de 1958 (de la Sagrada Congregación de Ritos), con abundantes notas de liturgia y demás ciencias sagradas y de música, y un suplemento para las principales festividades, Centro de Pastoral Litúrgica de Barcelona, Barcelona 1959
- Llorens, Josep Maria: Le opere musicali della cappella giulia I: manoscritti e edizioni fino al ’700, Biblioteca Apostolica Vaticana, Città del Vaticano 1971
- Portas i Segura, Joaquim: Breves comentarios á la carta que su santidad el Papa Pio X ha dirigido con fecha 8 de diciembre de 1903 al Emmo. Cardenal Respighi, Vicario General de Roma, sobre la música religiosa seguidos del código jurídico de la música sagrada con el decreto "Urbis et orbis"..., Imp. de Vilá y Comp.ª, Barcelona 1904
- Pedrell i Sabaté, Felip: El organista litúrgico español: selección de composiciones, Vidal Llimona y Bocete, Barcelona 1905
- Carreras i Bulbena, Josep Rafael: La música en la agonia del beat Joseph Oriol, Juan Bta. Pujol y Cª. Editores, Barcelona 1898
- Blanes Arques, Luis: Música sacra y modernidad: personalidad del Padre Vicente Pérez-Jorge a través de su música y de sus escritos, Editorial Promolibro, València 1999
- Prats, Antoni: Tratado moral de la obligación que tienen los eclesiásticos de cantar en el coro y estar en atención en los Oficios Divinos, 1691
- Gayà, Miquel; Martorell i Miralles, Antoni: L’Il.lm. Dr. P. Antoni Martorell Miralles, T.O.R. Acadèmic de Belles Arts, fill il·lustre de Montuïri. [inclou] Cant popular i música litúrgica. Discurs llegit per l’Il·lm Dr. P. Antoni Martorell i Miralles amb motiu de la seva recepció... el dia 12 de juny de 1985, Ajuntament, Montuïri 1985
- Altisent i Domenjó, Miquel: El cant gregorià: un model de música religiosa, Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona 1971
- Altisent i Domenjó, Miquel: El canto gregoriano: un modelo de música religiosa, Conservatorio Superior Municipal de Barcelona; F.Camps Calmet, Tárrega 1973
- Villalmanzo Cameno, Jesús: La música en la parroquia de los Santos Juanes de Valencia durante el s. XVIII, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, Valencia 1992
- González Valle, José Vicente: La tradición del canto litúrgico de la Pasión en España: estudio sobre las composiciones monódicas y polifónicas del cantus passionis en las catedrales de Aragón y Castilla, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1992
- Ginés i Pérez, Joan; Pedrell i Sabaté, Felip: Hispaniae schola musica sacra opera varia (saecul. XV, XVI, XVII et XVIII). Vol. VIII: Johannes Ginesius Perez, Juan Bautista Pujol y Cª, Editores, Barcelona 1895-
- Gil Alonso, Berta Antonia: Los cantorales del Real Colegio Seminario de Corpus Christi de Valencia: su catalogación
- Martínez Gil, Carlos: La música religiosa española del siglo XVIII a través de la obra de Jaime Casellas (1690-1764)
- González Valle, José Vicente: La tradición polifónica del Canto del "Passio" en Aragón: Pasiones de los siglos XV, XVI y XVII de las catedrales de Albarracín (Teruel), Gerona, Segorbe (Castellón) y Zaragoza, Institución Fernando el Católico, Sección de Música Antigua, Excma. Diputación Provincial, Zaragoza 1990
- Anglès i Pàmies, Higini: La música en la Corte de los Reyes Católicos I: Polifonía religiosa, Consejo Superior de Investigaciones Científicas; Instituto Diego Velázquez, Madrid 1941
- Cabezón, Antonio de; Pedrell i Sabaté, Felip: Hispaniae schola musica sacra opera varia (saecul. XV, XVI, XVII et XVIII). Vol. III-V, VII: Antonius a Cabezon, Juan Bautista Pujol y Cª, Editores, Barcelona 1895-