A. Vivaldi: Sonata per a violí i baix continu en re m, preludi
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
L’elecció dels instruments per a executar el baix continu era determinada pel gènere, l’estil, l’indret i la formació instrumental de què disposava el compositor. Normalment, el nombre d’instruments destinats al baix continu era com a mínim de dos: un instrument polifònic destinat a la realització harmònica (orgue, clavicèmbal, llaüt, tiorba, guitarra, etc.) i un de corda o vent (viola de gamba, violoncel, fagot, etc.), destinat a reforçar melòdicament la línia del baix. El nombre d’instruments augmentava quan també ho feia el gros del conjunt instrumental, de manera que fins i tot podia arribar a tenir, com en el cas dels concerti grossi, dos grups independents de continu, un per al concertino i un altre per al ripieno.
Tècnicament, el baix continu consisteix a improvisar un acompanyament sobre un sistema abreujat de notació en el qual l’intèrpret, a partir de la part del baix, realitza els diferents encadenaments d’acords. Aquest sistema abreujat de notació, anomenat baix xifrat (per a alguns, sinònim de baix continu), és un sistema taquigràfic en què el compositor escriu només la part del baix de l’acompanyament juntament amb unes xifres (generalment sota el text musical) que indiquen els intervals que l’intèrpret ha de tocar a partir de la nota del baix. Aquest sistema de xifrat no era únic ni universal, ja que podia tenir diferències d’escriptura i d’interpretació segons les èpoques i les escoles (exemple).
Els orígens del baix continu se situen a Itàlia al final del segle XVI, quan la polifonia començà a cedir terreny a la monodia acompanyada. El naixement del recitatiu en l’òpera i l’oratori donà lloc a la melodia per a solista amb un nou tipus d’acompanyament concebut per a acords, i aquest s’imposà gradualment en el camp purament instrumental. També el basso seguente, que consistia a donar suport a les parts corals de l’orgue (a fi de mantenir el cor en compàs i a to) fou un precursor del baix continu. A partir del 1590, l’aparició cada vegada més freqüent d’aquests baixos d’orgue afavorí el pas al baix continu, encara que els primers anys era sense xifrar. Un dels principals problemes del naixent baix continu quan encara no era xifrat era que l’intèrpret, en deduir l’harmonia a partir del baix, podia desvirtuar el caràcter de l’obra. Paral·lelament, alguns dels compositors de la Camerata Fiorentina, com Vincenzo Galilei i Giulio Caccini, impulsaren la utilització del baix continu amb la voluntat de crear i potenciar la monodia. Galilei és l’autor del primer manifest del nou estil monòdic, Dialogo della musica antica e della moderna (1581), mentre que Caccini afirmà que les prioritats del compositor havien de ser "lletra, ritme i notes, i no al revés" potenciant també així l’estil monòdic. Algunes de les primeres obres publicades amb xifres en el baix foren precisament d’alguns compositors de la Camerata Fiorentina: Rappresentatione di Anima et di corpo, d’E. Cavalieri (1600), Euridice, de J. Peri (1600) i Nuove musiche, de G. Caccini. Però fou amb la publicació de Cento concerti ecclesiastici, de Lodovico Viadana (1602), que l’expressió de baix continu es feu realment popular per tot Itàlia.
Alemanya fou el primer país després d’Itàlia on aparegué el baix continu i ràpidament tingué un gran èxit, especialment a les regions catòliques del sud. Poc després fou utilitzat a Anglaterra, encara que al final del segle XVI el sistema de notació per tabulatura emprat per alguns compositors anglesos ja era clarament de concepció monòdica. Finalment, no fou fins als voltants del 1650 que el baix s’imposà a França.