La subdominant és un dels graus més importants de la tonalitat, i actua bàsicament com a preparació de la dominant (harmonia 2). Rep el seu nom perquè ocupa una posició anàloga (en sentit descendent) a la de la dominant respecte de la tònica. També s’ha explicat el terme en referència al lloc immediatament inferior que ocupa respecte de la dominant (de la mateixa manera que es parla de ’subtònica’ per al VII grau o, en sentit invers, de ’supertònica’ per al II). Originàriament, però, el terme, que aparegué per primera vegada en el Nouveau système de musique thèorique (1726), de J.Ph. Rameau, feia referència a qualsevol acord perfecte major amb una 6a afegida (Sixte ajoutée) que efectués un salt de 5a asc entre fonamentals (acord de sexta). Són trets morfològics característics de l’acord de subdominant, en la tonalitat major, la 6a afegida (L. van Beethoven: Sonata opus 31, núm. 3, en mi♭ M, compassos 1 i següents), la 7a M (J.S. Bach: El clavicèmbal ben temprat, Preludi I, compàs 8) i la nota vienesa, i, en la tonalitat menor, la 6a afegida i la 6a napolitana (acord de sexta). Els trets esmentats s’apliquen habitualment en el procés de subdominantització. En general, l’acord de subdominant és major si la tonalitat és major, i menor si la tonalitat és menor. Això no implica que la caracterització de la subdominant hagi de coincidir sempre amb la del to. Així, és possible l’ús, cada cop més freqüent a partir del Classicisme, de l’acord menor de subdominant en un to major (vegeu l’ex. 2 de cadència plagal), acord que pot funcionar com a palanca cap a la zona de la subdominant menor i tonalitats afins. D’altra banda, el to de la subdominant, que acostuma a aparèixer en la segona part d’una peça, suposa un cert relaxament de la tensió per comparació al to de la dominant.
m
Música