En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna de llengüeta doble i tub cònic. Consisteix en un tub cònic de fusta, d’aproximadament un metre de llargada, proveït de claus. Es caracteritza pel seu pavelló esferoidal en forma de bulb, i pel tudell corbat que suporta la llengüeta. És un instrument transpositor en fa, la música del qual es digita i s’escriu igual que l’oboè, però sona una quinta més greu. Amb una extensió d’unes dues octaves i una quarta, el seu so real més greu és un mi2. El seu so, sovint qualificat de melangiós i nostàlgic, velat en el greu, d’una profunda expressió dramàtica, ha estat molt explotat pels compositors en passatges de solo en la música orquestral.
El corn anglès és l’evolució dels diversos tipus d’oboès contralt que existiren a l’època barroca, com la taille o l’oboe da caccia. L’origen del seu nom és obscur i hom pensa que deriva del francès cor anglé (’corn angulat’), ja que al segle XVIII tenia aquesta forma. El corn anglès actual, completament recte (tret del tudell, que és angulat), neix de l’evolució dels models del segle XIX. Les primeres pàgines dedicades a aquest instrument són de compositors del Classicisme com C.W. Gluck, F.J. Haydn i W.A. Mozart. Però no fou fins al Romanticisme que l’instrument arribà a la majoria d’edat. Compositors com L. van Beethoven, F. Schubert, H. Berlioz o R. Schumann se’n serviren per a la seva música orquestral; G. Verdi, G. Rossini o R. Wagner l’empraren a les seves òperes. Utilitzat també en la música de cambra, al segle XX esdevingué un instrument pràcticament imprescindible en l’orquestra.